Una setantena de persones van participar a la novena Jornada de Fi de Vida que, sota el lema “Dos anys de covid: Impacte en els professionals de la salut”, va tenir lloc a la sala Mercè Torrents i en línia el passat 31 de març. La jornada va reunir experts de diferents àmbits com la infermeria, la nutrició, la medicina, la teràpia ocupacional o la psicologia, que van analitzar els efectes que la pandèmia a tingut en els respectius col·lectius. 

La degana de la Facultat de Ciències de la Salut i el Benestar (FCSB), Míriam Torres, va presentar la jornada, i la professora Núria Gorchs va donar pas a la ponència inaugural, a càrrec del rector de la UVic-UCC,  Josep Eladi Baños. En la seva intervenció, Baños va fer un breu recorregut històric per les pandèmies que al llarg dels anys ha patit Europa, entre les quals la pesta bubònica, la grip espanyola o la sida.

La taula rodona de la Jornada Fi de Vida va comptar amb la participació de sis professionals de la salut de diferents àmbits, que van explicar com van viure la pandèmia. Andrea Manich, metgessa d’atenció primària del CAP de Roda de Ter, va parlar dels canvis en l’atenció als pacients i va destacar com tots aquells que no patien covid van quedar silenciats. Per la seva banda, la psicooncòloga del Consorci Hospitalari de Vic, Mariona Vilaclara, que es va incorporar a la feina dos mesos després de l'inici de la pandèmia, va fer referència a la por generalitzada de contagi, sobretot per part dels pacients de risc, que no volien agafar la covid. "Va desaparèixer la proximitat entre el pacient i el sanitari, i en el cas de pacients pal·liatius era impactant veure que no podien tenir ningú proper al voltant i que els professionals, desbordats, tampoc els podien fer prou acompanyament”. 

Treballar i viure a la residència

La professora del grau en Teràpia Ocupacional Patricia Cendrós, que en l’esclat de la pandèmia treballava en un centre residencial, va explicar que les professionals van decidir quedar-se a viure allà, per no haver de tancar i poder atendre les persones residents. “De totes les persones que vam conviure amb ells tots aquells dies, actualment només hi continuen treballant cinc persones, perquè l’esgotament mental i físic que va suposar va ser molt elevat”, explica Cendrós, que també va parlar de l’abandonament que es va sentir a les residències, convertides en "un lloc de mort solitària i sense comprensió”.

A la mateixa taula, la infermera de l’Hospital Moisès Broggi de Sant Joan Despí Lidia Lisbona va explicar la seva experiència de tornar a treballar a l'UCI després de set anys de no ser-hi. "Dies després que passés la primera onada i amb la segona ja començant, va arribar molt material, que era molt necessari, però no van arribar més infermeres, que era el que més falta feia”. Tot i així, va afirmar, "entre la primera i la segona onada hi va haver temps per reflexionar sobre com s’havien fet les coses i com es podien fer millor en el futur" i va assegurar que la vacuna va representar una injecció d’optimisme. 

La dietista nutricionista a l’Hospital Moisès Broggi de Sant Joan Despí Anna Sansano va aportar la seva visió des del seu àmbit professional, en el qual la primera onada va suposar tancar totes les consultes presencials. A diferència de les seves companyes, la seva tornada a la feina va ser progressiva i va sentir por de tornar a l’hospital: “S’hi respirava tristor, la gent estava esgotada i angoixada, i, encara avui notes les seqüeles d’aquells mesos”, va dir.

Finalment, la fisioterapeuta del Consorci Hospitalari de Vic Ester Costa va deixar l'hospital per fer suport en una residència de Manlleu a l'inici de la pandèmia. De quan va tornar a l’hospital per fer rehabilitacions a pacients amb covid, en recorda la buidor: “només hi havia activitat a les zones covid, mentre que la resta de passadissos i espais estaven tots buits”. L'experiència els ha evidenciat que “un inici precoç de rehabilitació intensiva a les unitats de cures intensives pot escurçar l’estada dels pacients”.