Anna Bonafont és infermera, antropòloga social i cultural, màster en Envelliment Actiu i en Psicologia Envelliment, a més de doctora per la UVic-UCC en el programa de Salut, benestar i qualitat de vida. Ha estat directora de l’Escola d’Infermeria en dues etapes (del 1989 al 2003 i del 2007 al 2011), i coordinadora del Centre d’Estudis Sanitaris i Socials. El 2017 va presentar la seva tesi doctoral "Veu de dones: Efectes de la reflexió comprensiva i la construcció de sentit mitjançant el relat de vida en un espai d’interrelació basat en la paraula i l’escolta” i és autora del llibre Atención Centrada en la Persona: Historia de Vida y Plan Personalizado de Atención y Apoyo al Proyecto de Vida. El juny passat, coincidint amb la seva jubilació, se li va concedir la condició de professora emèrita.

T’has doctorat abans de jubilar-te. És el colofó de la teva carrera professional?

Entenc que l’elaboració de la tesi doctoral ha estat significativa a nivell professional i personal en la mesura que dona sentit i es fruit d’una trajectòria buscant respostes sobre l’acompanyament i el cuidatge a persones que viuen situacions de malestar, a partir d’una relació efectiva centrada en la persona, col·laborativa i humanitzadora.

Si entenem per “colofó” la culminació, el punt i final d’una trajectòria, no ha estat ben bé així. Significa un punt d’arribada que obre nous interrogants, tot i que en aquest punt hi conflueixen molts aprenentatges i experiències que s’han desenvolupat al llarg del temps i en diferents etapes assistencials i docents d’aquest recorregut, i que l'hi donen sentit. La jubilació obre noves possibilitats que continuo explorant.

Com ha canviat la teva visió de la infermeria des que vas començar els estudis fins ara?

Quan miro enrere, des de l’any 1975, en sortir de l’escola d’infermeres, s’ha produït un gir copernicà a nivell acadèmic, assistencial i social; s’ha construït un sistema de salut i de serveis socials que, a desgrat dels nous reptes i les mancances que tenim actualment, la infermeria en general ha mantingut el sentit del cuidatge i ha avançat en la professionalització i la construcció de nous sabers, tant a nivell metodològic com tecnològic i humanista. Com va passar al Quebec, a finals dels 70, la recerca i els doctorats suposaran un salt qualitatiu en el desenvolupament de la professió. A més, crec que aquesta maleïda pandèmia està contribuint a canviar la visió que la ciutadania té del paper de les infermeres i el valor que els dona, sobretot en el àmbit clínic i assistencial. En canvi no ha estat així en el àmbit dels recursos socials, principalment residencials. La pandèmia hauria d’obrir l’oportunitat de revisar els models actuals, especialment en els àmbits socials i sociosanitaris. La doctora Victòria Camps, en relació a la humanització del cuidatge, ens diu: “Cuidar és una tasca ineludiblement humana i ho és perquè a través d’ella es cou la qüestió de l’existència i la qüestió de la llibertat”. En el camp de les cures de llarga durada, crec que encara tenim molt per aprendre per fer una atenció integral i centrada en la persona.

Has estat directora de l’Escola Universitària de Ciències de la Salut, ara Facultat, en dues ocasions. Quins són els fets que més t’han marcat en aquestes dues etapes?

No em resulta senzill respondre aquesta pregunta, considero un privilegi haver pogut compartit amb moltes persones el compromís i la implicació per afrontar els reptes i projectes que s’anaven plantejant en el decurs del temps. Moments viscuts significatius, alguns intensos a nivell personal i professional, altres rellevants a nivell institucional. Pel que fa als segons, citaria els següents: en primer lloc, el procés participatiu d’elaboració del projecte docent de la Diplomatura d’Infermeria basat en fils conductors que havien de regir el desenvolupament del currículum a nivell de continuïtat, progressió i integració de les matèries i els cursos; en segon lloc, un moment important va ser el moment en què es va produir la sessió del Parlament de Catalunya de reconeixement de la Universitat de Vic; també hi inclouria la incorporació de les noves diplomatures al centre: Fisioteràpia i Teràpia Ocupacional, i de manera especial, la lliçó inaugural de Miquel Martí Pol dels nous ensenyaments, que il·lustrava els principis que havien de guiar la formació; més endavant es produiria la creació de les diplomatures de Nutrició Humana i Dietètica i Treball Social (aquest dissortadament desaparegut); i finalment, en la segona etapa destacaria la creació del primer màster oficial de l’Envelliment Actiu (ja desaparegut) que donava accés al doctorat i el primer document que es va redactar amb la vicerectora de Recerca per obtenir l’autorització per desenvolupar el doctorat de Benestar, Salut i Qualitat de Vida. Segons la meva opinió, aquests són els punts d’inflexió que vàrem viure durant aquells anys.

Entre els dos mandats vas fer el salt a la política. Com va ser aquella experiència?

Aquest salt va ser fortuït i inesperat. Responia més a criteris tècnics que polítics i va tenir molt a veure amb les meves inquietuds professionals i amb una característica que ha guiat la meva trajectòria: el desig de millora i transformació dels recursos socials i de salut. En aquella època s’estaven produint canvis importants en els serveis per a la gent gran, tant a nivell comunitari com per als serveis d’atenció a la llarga durada, especialment l’atenció domiciliària; era el moment de preparació de la LAPAD i la nova llei de Serveis Socials, així com la difusió del paradigma de l’Envelliment Actiu, i la necessitat urgent d’incrementar i revisar l’atenció domiciliària, o la participació de les persones grans en els Consells de Participació. Tot això coincidint a nivell local amb la preparació i posada en marxa de la Llei de Barris, que incloïa tot un capítol de programes socials que permetien obrir noves oportunitats per a la ciutat. Per a mi va representar una oportunitat de promoure canvis i posar en pràctica molts dels coneixements i experiències que ho havien precedit.

L’experiència va ser difícil i l’esforç immens. Tot i els encerts i desencerts, el balanç va ser satisfactori per la immersió en una realitat que en bona part desconeixia, i per tot el que vaig aprendre i les moltes coses que vàrem poder dur a terme en diferents àmbits socials, malgrat tot allò que encara quedava per fer o desenvolupar.

El juny passat se't va concedir la condició de professora emèrita. Com ho vas viure? Com és ara la teva relació amb la UVic? 

Rebre la condició de professora emèrita per mi ha tingut un sentit de reconeixement de la institució per la qual he treballat durant tants anys i també d’agraïment a la confiança que m’han fet durant aquest temps. En el meu recorregut professional ha estat important el sentit de pertinença i la participació en un projecte compartit. L’emeritatge forma part d’aquest reconeixement i em dona la possibilitat de continuar col·laborant puntualment en la mesura de les meves possibilitats. No obstant això, considero que els mèrits que se’m reconeixen són fruit del que he dit anteriorment, el compromís, la implicació, les aportacions i la col·laboració de moltes persones i molts equips de treball amb qui, conjuntament, hem contribuït a la construcció de la Facultat.

Actualment continuo treballant, com a professora emèrita, en el màster d’Atenció Centrada en la Persona, com a coordinadora d’un mòdul, docent i tutora de TFM. He fet alguna col·laboració puntual en alguna assignatura del grau en Infermeria, he publicat un llibre i he col·laborat en altres publicacions vinculades al màster.

Quins projectes de futur tens entre mans?

Ara per ara, continuar treballant en el màster. També estic pendent d’escriure un capítol del nou llibre sobre l’atenció integral centrada en la persona. Per altra banda, participo des de fa temps en un grup d’estudi sobre allò femení en la clínica, el cinema i la literatura, i col·laboro amb algunes activitats que organitza la Fundació Pilares sobre l’atenció integral i centrada en la persona.

Hi ha la possibilitat de fer una monografia sobre la història dels estudis d’infermeria des del curs 1981, quan es va iniciar la diplomatura.