Antoni Suriñach és enginyer tècnic de Telecomunicacions (URL), té estudis d'Enginyeria Electrònica (UAB) i és màster en Tecnologies Aplicades a la Informació de les Comunicacions (UVic). Va entrar a treballar a la UVic l'any 1991 després d'haver passat per Epson Ibérica, Ericsson Information Systems i Nokia Data /ICL. En aquests 29 anys ha impartit docència en els àmbits de l'Electrònica, l'Electrònica de Potència, les Tecnologies Industrials, els Microcontroladors, els Sistemes de Comunicació i la Gestió i la Direcció de Projectes; i ha combinat la docència amb la gestió, exercint diversos càrrecs, entre els quals destaquen el de cap d'Infraestructures i Manteniment (1995-2007) i el de responsable del la coordinació i el desplegament del grau en Automoció. Ara que s'ha jubilat continua sent membre col·laborador del grup de recerca Mecamat, en l'àmbit de la Instrumentació Electrònica. 

Com és això de jubilar-se en plena pandèmia?

Si entenem la jubilació com el fet de cessar oficialment les activitats laborals per qüestions d’edat, i passar a viure de renda de l’Estat, el fet de jubilar-se és igual amb pandèmia que sense. Ara bé, si l’entenem com la celebració (del llatí jubilatio) d’aquest canvi de vida amb tots els amics i companys, aleshores sí que s’ha vist molt afectada per la pandèmia.

Feia temps que m’imaginava com seria l’última classe amb els estudiants, xerrant i celebrant-ho, brindant per la jubilació amb un cava ben fresc; i també l’esmorzar de comiat a la sala de professors amb tot el personal de la UVic que s’hi volgués afegir... Però res d’això no ha pogut ser. Podria dir que laboralment la meva jubilació ha estat efectiva, però socialment ha estat solitària i trista.

Com vas viure l’arribada dels estudis de Mecatrònica?

Jo no vaig viure de gaire a prop el procés de creació del grau en Enginyeria Mecatrònica, ja que durant aquella època estava molt enfeinat amb la gestió de les infraestructures i el patrimoni. Va ser cosa d’en Moisès Serra i de l’equip de direcció de l’EPS. Entenc que va ser un repte important desplegar una enginyeria “nova” que encara no existia en els plans d’estudi de les universitats espanyoles ni catalanes, i fer-ho de la manera com es va fer, amb un diàleg constant i amb la col·laboració de moltes empreses de la comarca. Des de la seva creació, el grau en Enginyeria Mecatrònica ha estat l’estendard de les enginyeries de la UVic-UCC.

Què ha significat per tu i per a la UVic-UCC la posada en marxa dels estudis d’Automoció?

Personalment, la posada en marxa del grau en Enginyeria de l’Automoció ha estat un dels reptes més importants a què m’he enfrontat, i una gran satisfacció. Com que el desplegament s’ha produït cap al final de la meva vida laboral, hi he pogut aplicar tots els coneixements que he anat adquirint i madurant amb el temps, amb la finalitat de dissenyar un grau molt atractiu, tant per als estudiants, com per a les empreses.

Pel que fa a la UVic-UCC, en vull destacar dos aspectes: en primer lloc ha estat el primer grau en enginyeria que ha omplert totes les places demanades des de la primera assignació i amb nota de tall. En segon lloc ha suposat obrir la UVic-UCC cap al Vallès, amb un entorn industrial molt més gran i complex que no pas a Vic i, per tant, globalitzar una mica més la Universitat.

Com valores l’evolució de la UVic des del moment que tu hi vas entrar?

Quan vaig entrar a formar part de la UVic el 1991 (en aquell temps eren els Estudis Universitaris de Vic, EUV) érem poc personal i pocs estudiants. La majoria del PAS i del PDI érem de la comarca d’Osona, gairebé tots amics o coneguts i alguns amb vincles familiars. 

Amb el pas del temps ens hem anat fent grans. Poso un exemple: un dels objectius que tenia quan vaig acceptar d’entrar a la UVic va ser dissenyar i desplegar els laboratoris de les enginyeries. Quan vaig entrar em vaig trobar que hi havia el Laboratori de Física i una aula VAX d’informàtica. Quan vaig deixar la gestió de les infraestructures 17 anys després, a la EPS disposàvem d’uns 50 espais repartits entre laboratoris docents, de recerca i aules d’informàtica diverses; és a dir, un 2.500% d’increment de laboratoris i espais similars en 17 anys. Un fet semblant ha passat en les altres facultats.

El fet de fer-se grans (en tots els sentits de la paraula) ha estat indispensable per poder competir amb les altres universitats, però també ha comportat pagar el peatge de la pèrdua de la innocència d’aquells primers anys, quan ens coneixíem tots i li desitjàvem sort cada vegada que un company anava a “fer una classe”.

Un altre fet remarcable ha estat la incorporació de les noves tecnologies a les aules, despatxos, laboratoris i serveis: les TIC, les xarxes informàtiques, internet, el correu electrònic, el www, el Moodle... han anat modulant la nostra manera de preparar i d’impartir les classes, de fer recerca, de relacionar-nos entre nosaltres, en fi, han canviat definitivament la nostra vida laboral i personal. En aquest sentit, crec que l’evolució que ha seguit la UVic ha estat força ben encaminada.

Però la cosa no s’acaba aquí: el coronavirus ha tingut l’efecte d’avançar i accelerar el nou canvi que s’està preparant, i que ens portarà a descobrir noves maneres diferents d’entendre la universitat i la societat en què vivim. I aquest canvi l’haureu de liderar i protagonitzar vosaltres, els qui encara estigueu actius laboralment.

Quins records i anècdotes viscudes a la UVic recordaràs mentre visquis?

Guardo moltíssims records agradables del meu pas per la UVic, i també d’altres que no ho són tant. En línies generals, els records agradables fan referència a les classes, a la docència i als companys; en canvi, els que no ho són tant solen fer referència a la gestió. Per no allargar l’entrevista us en proposo dos, i una anècdota que ens recorda una mica aquells EUV de fa 25 anys:

El primer record: la sensació de suor freda i de tremolor de la veu els primers anys de fer de professor, quan et posaves davant de 60 estudiants delerosos (o no) d’escoltar-te, i tot just havies acabat de preparar la classe aquell mateix matí.

El segon: la sensació de satisfacció quan eres capaç de traçar un fil argumental que lligava de manera brillant tota l’exposició d’una classe magistral de dues hores de durada.

L’anècdota: ara que tenim a la memòria la recent aprovació dels pressupostos de l’Estat espanyol, recordo la gestió de les inversions dels EUV els primers anys: ens reuníem en Jaume Puntí (el primer administrador o “gerent” dels EUV) i jo al seu despatx; jo li presentava una proposta d’inversions que havia estat treballant a partir de les propostes dels diferents centres i dels projectes que teníem engegats o que volíem engegar, i en Jaume, mentre anava passant les pàgines d’una llibreta (endavant i enrere, endavant i enrere, sempre la mateixa llibreta i sempre les mateixes pàgines, com si estigués cercant aquella equació salvadora que li permetés aprovar-les totes), comptava de cap quines d’aquelles inversions entraven al pressupost. Al final se n’acceptaven unes i se’n “posposaven” unes altres, cercant sempre un delicat equilibri entre els diferents centres, àrees i serveis, i els projectes que es volien tirar endavant...