Jaume Coll i Mariné és llicenciat en Filosofia (UB) i màster en Estudis Avançats en Llengua i Literatura Catalanes (UB-UAB). És a la UVic des del 2017, quan va començar la tesi doctoral i a impartir alguna classe com a ajudant. És membre del consell de redacció de Reduccions d’Eumo Editorial i ha guanyat el premi Jordi Domènech de poesia (2020) i el Josep M. Llompart de l’AELC (2018). Pertany als grups de recerca GETLHIC i TEXLICO, i les seves principals línies d’especialització són el pensament literari, la traducció, la poesia catalana dels segles XX i XXI, Verdaguer i la literatura catalana del Barroc. Acaba de presentar la tesi doctoral Segimon Serrallonga Morer (1930-2002). Una biografia intel·lectual, dirigida per Francesc Codina i Pilar Godayol.

Com definiries Segimon Serrallonga a aquelles persones que només el coneixen perquè hi ha una sala que porta el seu nom?

Segimon Serrallonga va ser el que se sol dir "un home de lletres". Traductor, professor, polític, pedagog i, sobretot, poeta. És membre d’una generació (la gent nascuda als 30 i 40) que, per culpa del franquisme, ho va tenir tot en contra per moure’s en el camp de les lletres catalanes i, tanmateix, ho va fer tot —gairebé, podríem dir, sacrificar-se literàriament a si mateixos— per fer que aquesta cosa que és la literatura catalana (i la cultura catalana) no caigués ni en el resistencialisme indulgent ni en l’autocomplaença banal. Com a poeta i com a crític, va ser de les ments més lúcides i consistents de la seva generació, i segurament de la segona meitat del segle XX. 

Com arribes a Segimon Serrallonga i per què li dediques la tesi doctoral?

El primer cop que devia sentir el nom de Serrallonga crec que va ser en alguna classe de batxillerat, amb en Pep Paré. A la universitat el vaig intentar llegir; vaig agafar Eixarms i només em sortia arrufar el nas; quan vaig arribar a Poemes 1950-1975 vaig poder entrar de ple en el Serrallonga poeta i em va acompanyar dins la motxilla durant mesos. Al cap de bastant de temps, un dia en Francesc Codina em va proposar de fer-ne la tesi, i quan m’hi vaig posar seriosament vaig veure que darrere dels versos hi havia un pensament (i una obra: traduccions, crítica, etc.) d’una consistència que amb la lectura dels poemes només havia pogut suposar a mitges. 

Afirmes que és una rara avis en la literatura. Per què?

El que passa amb Serrallonga és que la correlació entre obra, diguem-ne, projectada i obra publicada és petitíssima. Va publicar molt poc. Serrallonga sobretot era, com deia, poeta; i, tanmateix, només té un llibre publicat, Poemes 1950-1975 —Eixarms va ser gairebé un error, com diu ell mateix. Com a crític va publicar molt poc: sobre Verdaguer, per exemple, només té un text important publicat i, no obstant això, ningú no dubtaria de situar-lo entre els verdagueristes destacats de la seva generació. El mateix passa amb el text sobre Vinyoli. Com a traductor, sí que va firmar els llibres  "Saviesa" i "Eclesiàstic" de la Bíblia de la FBC o el Me-ti, de Brecht, però és sobretot el traductor de Les noces del cel i de l’infern, de Blake, i d’aquest recull magnífic que són les Versions de poesia antiga. Molt poca cosa. I podries pensar: feia poca feina, però la feia ben feta. Doncs, resulta que en feia moltíssima, no només a l’hora de plantejar algun d’aquests projectes que van acabar en llibre, sinó que feia feina constantment sobre temes i autors molt diversos: al Fons Serrallonga de la UVic hi ha estudis començats sobre Emily Dickinson, Carles Riba, Maiakovski, Ausiàs March, o uns 400 poemes inèdits, sempre amb un rigor, una ambició intel·lectual i una exigència altíssims. I la majoria d’aquests treballs estan tot just embastats, gairebé mai tenen una forma de text acabat, perquè era una forma amb la qual no se sentia còmode. 

Per què va publicar tan poc si el seu fons personal és tan ampli?

Hi ha diverses coses que ho poden explicar. La primera és que ell, fins a gairebé el final, va ser bastant reticent a publicar. Aquesta reticència, la justificava dient que a ell no li calia publicar, que l’important era llegir i escriure, i pensar-hi i parlar-ne. D’altra banda, si mires el seu Fons, veus que tota aquella quantitat de notes, apunts i textos mig embastats tenen una lògica que no és la del text lineal o acabat: tot el Fons és com una xarxa. Serrallonga treballava amb carpetes i cada carpeta guarda materials i notes sobre un tema. Però el fet és que cada carpeta no és una unitat tancada, sinó que fa sentit en relació amb unes altres carpetes i aquestes, encara amb unes altres. Això m’ho va dir en Francesc al principi de fer la tesi: que Serrallonga quan obria una carpeta, diguem-ne vivencial, mai tancava l’anterior. Evidentment, quan escrivia o feia algun estudi o traducció li passava el mateix. Durant la tesi, era normal, per exemple, que estigués treballant, posem per cas, alguna traducció i que entre els papers de la traducció en sortissin altres d’algun text sobre literatura o, fins i tot, de política. A vegades no era una mena de relació material (uns papers que haurien de ser en un lloc i són en un altre), sinó simplement que cert raonament a l’hora de plantejar la relació amb un text traduït feia més sentit si tenies al cap algun text sobre pedagogia, posem per cas. Ell treballava així, molts cops, empenyent-ho i arrossegant-ho tot a la vegada, i això dona una riquesa enorme als seus textos, però també els fa molt difícils d’abastar i, és clar, d’acabar.

Quines són les principals aportacions que Serrallonga ha fet a la literatura?

Crec que en poesia i en crítica és dels pocs continuadors conseqüents o no superficials de Riba, potser al costat d’Albert Manent —però Manent va deixar d’escriure molt jove— o d’Antoni Pous, que també va escriure molt poc. Amb  tot, encara que tant en la poesia com en la crítica hi ha algun gir sintàctic o alguna tria lèxica que ve de Riba, en l’obra de maduresa mai l’imita, sempre és ell mateix. Per tant, responent la pregunta, potser una de les aportacions que fa Serralonga és plantejar aquesta consciència moral de la literatura, que, dit així, sona una mica refistolat, però que seria alguna cosa com ara la consciència que la literatura és una artització de la vida i, com a tal, sí que té alguna part de joc (l’art), però també és una marca de la vida moral de la persona sobre el món: és una acció nova sobre el món que vol deixar constància (i mai ho aconsegueix del tot) d’una vida individual, però també d’una de col·lectiva. Aquesta consciència moral va fer que Serrallonga desenvolupés un pensament literari que, a la segona meitat del segle XX, crec que només pot equiparar-se, per qualitat i profunditat, al dels germans Ferrater i, en la pràctica de la literatura, a Vinyoli.

I quines són les principals aportacions de la teva tesi? 

A la tesi, sobretot he mirat d’endreçar i anar contextualitzant la trajectòria intel·lectual de Serrallonga, tant pel que fa a l’obra publicada com respecte a la no publicada. I això vol dir intentar donar una perspectiva del Serrallonga poeta, del traductor, del pedagog, del polític, del crític, del pensador de la religió, etc., no com a facetes separades, sinó com a perspectives d’un mateix nucli moral, que és el que movia Serrallonga a fer coses (escriure, traduir, ensenyar, etc.). 

Una altra tasca que també he procurat de fer és presentar una proposta d’edició de la poesia inèdita, que crec que és el que és més urgent de publicar, en un volum que vagi amb la poesia ja publicada.

Què queda per estudiar de Segimon Serrallonga?

Doncs diria que gairebé tot. Com deia, en la tesi he mirat de posar ordre a la seva vida intel·lectual. Això m’ha impedit d’estudiar detalladament la seva evolució com a crític, per exemple. Pel que fa a la lectura que fa de Riba, que és l’autor que més va estudiar i de qui va generar més papers, el que en va publicar és una part minúscula de la feina que va arribar a fer. De la poesia, he mirat d’entendre’n l’evolució, però no m’he pogut entretenir en gaires textos concrets. Però, és el que deia: el que cal fer primer és publicar la poesia, la crítica i, en la mesura del possible, una tria dels seus dietaris. També té un conjunt de narracions i un llibre de transcripcions de somnis que són francament interessants. Un cop s’hagi publicat tot això, es veurà clar que hi ha moltíssima feina per fer, encara.