El passat mes de març Joan Turró va anunciar que deixaria la Direcció General de la Fundació Universitària Balmes (FUBalmes), que ha ocupat durant els darrers onze anys, amb motiu de la seva jubilació. Pocs dies abans que ho faci de manera oficial, fa balanç de la seva etapa al capdavant de la institució en una entrevista a l’Apunt. 

Quins motius l’han dut a prendre la decisió de deixar la Direcció General de la FUBalmes?

No cal explicar-los gaire... Quan una persona es jubila a 75 anys, crec que aquesta xifra per si sola ja mostra els motius de la decisió. Sí que tenia molt clar que el període de la meva substitució no havia de coincidir en el temps amb unes eleccions municipals i, per tant, ara era un molt bon moment per fer-ho.  

Després d’onze anys dirigint la institució, fem una mirada als orígens: com va arribar a la Universitat i amb quins objectius? 

De fet, el meu primer contacte amb aquesta Universitat va ser arran de la petició que em van fer el llavors president del Patronat i alcalde de Vic, Josep Maria Vila d’Abadal, i el regidor i actual president de la FESS, Josep Arimany, de col·laborar en la redacció del pla estratègic, i amb aquesta finalitat vaig participar en algunes comissions convocades pel llavors rector Jordi Montaña, per aportar-hi el meu coneixement sobre el món universitari, junt amb moltes altres persones. Posteriorment, quan Pilar Soldevila va anunciar que deixava l’entitat, els mateixos Josep Maria Vila d’Abadal i Josep Arimany em van proposar d’assumir les funcions de director general, tot i que inicialment vam acordar que seria, com a molt, per a un parell d’anys. 

I aquests dos anys inicials han acabat essent-ne onze... Com ha estat això?

Senzillament perquè aquest projecte m’ha entusiasmat i m’ha enganxat en molts nivells. Sense gairebé ni adonar-me’n, m’ha permès incorporar a l’entitat tot tipus d’aprenentatges que havia anat adquirint al llarg de la meva vida professional. Aquí m’hi he sentit molt ben acollit, hi he trobat moltes persones molt compromeses i implicades, i això és un plaer: no has de convèncer ningú de la importància del projecte perquè tothom se’l creu. Fer de director en una comunitat tan implicada en els valors de l’entitat a la qual pertany atrau moltíssim: he passat per molts llocs i mai no havia trobat una comunitat interna tan solidària amb el projecte i la seva missió i visió. Hi he gaudit molt, aquí. 

I quin bagatge i quina experiència professionals previs tenia que ara, vist en perspectiva, creu que l’han ajudat en la seva gestió?

Essencialment, el coneixement que ja tenia del món universitari. Jo venia de la Universitat Autònoma de Barcelona, una entitat amb un model de governança clàssic i propi de la universitat pública. Hi havia estat gerent durant 13 anys, però en feia més de 20 que en formava part de la comunitat com a professor. Coneixia bé tant els límits com els avantatges del model i en aquest sentit era bastant crític. Aquí vaig tenir l’oportunitat de reforçar els punts forts d’un altre model diferent en el qual crec molt: el de la dualitat de la governança compartida entre un patronat i l’àmbit acadèmic.
Però més enllà d’això, la meva visió del lideratge és la suma de totes les experiències professionals que he acumulat durant més de 50 anys ocupant funcions directives diverses, en les quals no només he liderat sinó que he après constantment què vol dir ser al capdavant d’una entitat, empresa o institució. 

I quin seria aquest model de lideratge que l’ha definit i que encaixa amb una institució com la nostra?

Primer de tot, quan una persona assumeix un rol directiu com el que jo he tingut la sort d’assumir aquí ha de comprometre’s totalment amb l’entitat i acabar estimant-la, essent conscient que primer van els objectius de l’entitat i després, els teus, i respectant tota l’organització i les persones que la integren, de la primera a l’última. A més, és essencial no fer d’esponja pretenent absorbir totes les funcions, sinó totalment el contrari: afavorir l’apoderament de les funcions a tota l’organització. Estic convençut que la bona direcció no és aquella que només assumeix competències pròpies, sinó que les trasllada i ajuda la resta de persones a assumir les que els pertoquen. 

De tota aquesta etapa, quins són els moments, els assoliments... que més destacaria o que creu que han estat clau en la seva direcció general?

Des d’una mirada estratègica, l’acord federatiu amb Manresa clarament n’és un; la creació de la Facultat de Medicina n’és un altre; l’aposta decidida per potenciar la recerca també va ser una gran decisió de la institució, i ara recentment no podem obviar la creació d’instituts especialitzats en recerca amb personalitat jurídica pròpia. Aquests han estat moments clau, però n’hi ha molts més: hi ha centenars de decisions, més grans o més petites, que hem pres entre tots i que han dut la institució al punt en què es troba ara. 

I ara que deixa el càrrec i la institució, quins reptes o projectes deixa al calaix o pensa que cal entomar en un futur a curt, mitjà i llarg termini? 

El que no podem obviar és que el futur d’aquesta institució depèn en gran manera de moltes variables externes. Quin és el món que tindrem d’aquí a 5, 10 o 15 anys? I ara mateix hi ha variables molt potents sobre la taula: què passa amb el canvi climàtic? Amb la revolució digital? Amb la guerra d’Ucraïna? Amb la inflació? I sobretot, quines conseqüències tindrà tot això que escapa del nostre control i indirectament ens afecta?

Ara bé, també hi ha reptes que ens són molt propers i en els quals tenim capacitat d’acció. Per a mi, és vital mantenir la qualitat de la docència i adaptar-la als requeriments externs que es produeixen, sobretot a la revolució digital, que ho canvia tot i et pot fer desaparèixer, com a entitat o com a sector, si no ets capaç d’adaptar-t’hi. Si aquesta universitat s’ha anat consolidant ha estat en bona part gràcies a la qualitat docent, i al fet que els alumnes s’hi senten respectats, ben atesos, i gaudeixen d’un tracte personalitzat i d’una relació directa i propera amb tot l’equip docent i els professionals de la institució. Aquest és un punt fort d’aquesta universitat, que no es pot deixar perdre, però que cal saber adaptar als canvis. 

També és essencial no descuidar la recerca, que en una institució com la nostra vol dir tres coses. En primer lloc, especialització, ja que no podem pretendre ser bons en recerca en tot. Ara mateix, les ciències ambientals, les de la salut i de la vida, i les de l’educació són els tres pilars de la nostra recerca, que a poc a poc s’ha d’anar consolidant en altres àmbits. En segon lloc, excel·lència, ja que hem de ser reconeguts internacionalment per la gran qualitat del que fem. I, en tercer lloc, inversió, tant dels òrgans de govern, que han d’estar disposats a continuar dedicant-hi fons per potenciar-la, com de l’administració pública. 

Un dels temes en els quals ha dedicat temps i esforços ha estat en la renovació del conveni programa. En quin punt deixa aquest tema?

Aquesta qüestió fa que el meu final d’etapa estigui també marcat per una certa tristor. No he aconseguit prou que el país reconegui la importància que té la UVic-UCC. Quan diem que la nostra universitat és un “projecte de país“ ho diem de debò, però fer-ho entendre encara és una assignatura pendent. I espero, de veritat, que ben aviat s’aconsegueixi i que s’atorgui a la institució el finançament que requereix per aconseguir un preu just de la matrícula i uns recursos ajustats a les necessitats de la recerca. 

El que sí que és cert és que té molt mèrit el que ha assolit la UVic-UCC amb el poc finançament públic que té. I això és gràcies a tota la comunitat, fet que ens dona molt de valor, però que no ens pot fer obviar que no es pot demanar un esforç tan gran quan estem construint un projecte públic que no té beneficis propis sinó que els aporta a la societat. 

Com el veu el futur de la UVic-UCC i de la FUBalmes?

El projecte el veig sòlid i consolidat. És com un vaixell que s’ha de guiar constantment perquè no perdi el rumb, però que avança en la bona direcció. És un projecte d’èxit gràcies a les persones, l’estructura humana interna que se’l creu de veritat, que té valors i els trasllueix en el dia a dia de la seva feina. 

Què se n’emporta, en un pla personal, d’aquests onze anys a la FUBalmes i la UVic-UCC?

Me’n vaig molt agraït a la institució per haver-me permès acabar la meva etapa laboral aquí i essent conscient que això ha estat un luxe, la cirereta de la meva trajectòria professional. També marxo content de totes les coneixences i amistats de gran qualitat que he fet aquí. I de fet, aprofito aquesta entrevista per acomiadar-me de totes i cadascuna de les persones que formen part de la comunitat, dels professionals d’administració i serveis, i dels docents i investigadors. Si en algun moment les meves decisions no han estat prou encertades, voldria dir-los que mai no ha estat la meva intenció perjudicar o afectar negativament alguna persona de la comunitat.

I finalment també marxo amb l’alegria d’haver conegut Vic, una ciutat que coneixia poc, i Osona, un territori que m’ha encantat fins al punt que hi continuaré vivint. En definitiva, me’n vaig sentint-me afortunat i conscient que en cap altra experiència de la meva vida havia sortit amb tant bagatge acumulat a favor meu. 

I ara, quins són els projectes de futur de Joan Turró? 

Tornaré a emplenar la meva vida de projectes de diferents tipus, no retribuïts, però sí que tinguin interès. Alguns ja els tinc i ara els podré dedicar més temps, com ara un projecte en el qual estic implicat i que proporciona atenció en l’àmbit de la salut mental. També en tinc de personals, com el de la nàutica, que m’ha il·lusionat i m’ha omplert tota la vida: navegaré més hores de les que he navegat fins ara i cuidaré el meu vaixell molt millor del que he pogut fer fins al moment.