M. Carme Raurell és ajudant tècnica sanitària (Escola ATS d’Osona), diplomada en Infermeria (UNED), llicenciada en Antropologia Social i Cultural (UAB); màster universitari en Bioètica (URL) i postgrau en Atencó d’Infermeria en Alcoholisme i Drogodependències (UB). Va començar a treballar a la UVic l’any 1992 i des de llavors va exercir docència en assignatures sempre vinculades al grau d'Infermeria, de la qual en va ser coordinadora durant uns anys. També va ser coordinadora de pràctiques i responsable de les activitats d’infermeria al consultori mèdic de la Universitat. El dia 16 de juliol es va jubilar.

Què ha sigut per a tu el millor i el pitjor de treballar a la UVic?

El millor ha estat poder formar part d’aquesta comunitat universitària. He conegut persones de gran vàlua de les quals he après molt. He gaudit facilitant l’aprenentatge als futurs professionals de la salut i això ha estat per mi un repte que sempre he assumit amb molta il·lusió i respecte. No cal dir que aquest respecte exigeix tenir molt coneixement de la matèria que imparteixes i saber-la transmetre amb claredat. Aquestes dues característiques m’han obligat a seguir estudiant al llarg de tota la meva etapa com a docent i espero continuar fent-ho. Diria que m’he tornat una “addicta” a aprendre. 

Pel que fa al pitjor, em ve al cap un episodi que vaig viure fa uns anys, junt amb la resta de la facultat i que no oblidaré mai. Va ser el dia que un estudiant d’Infermeria va patir una aturada cardiorespiratòria i va morir just abans d’entrar a classe. Veure com una persona tan jove perd la vida en un instant sense que ni les maniobres de reanimació cardíaca puguin ser suficients per revertir aquest trist final, em va trasbalsar molt. Coses com aquestes ens mostren la fragilitat i vulnerabilitat humana, per tant també va estat un altre aprenentatge, molt dolorós en aquest cas.

Quina creus que ha estat l’empremta que has deixat als teus alumnes? Com t’agradaria que et recordessin?

No sé quina empremta hauré deixat als estudiants, això els ho hauríem de demanar a ells, només m’agradaria haver estat capaç de transmetre'ls tres coses: que els coneixements no s’aprenen només durant el grau, sinó que durant tota la seva vida hauran de tenir molt present el seu autoaprenentatge; que les tècniques apreses en els centres de pràctiques i a la mateixa universitat no seran suficients si no els embolcallen d’empatia, respecte a la diversitat i humilitat; i que cal revestir-ho tot amb esperit crític. Sense aquests requisits no podran avançar ni evolucionar com a persones ni com a professionals.

M’agradaria que em recordessin com una persona responsable, empàtica i disposada a entendre cadascuna de les seves particularitats i voldria haver-los ajudat a definir l’estil de la seva pràctica professional, encaminada sempre cap a l’excel·lència.

Com ha canviat la Infermeria des que vas estudiar fins ara?

Seria molt llarg descriure aquest canvi en el rol infermer des dels meus inicis fins ara. Quan jo vaig començar, l’atenció al pacient es basava en un model totalment biomèdic i a mesura que van anar passant els anys, s’ha anat desenvolupant un model més holístic i això es pot comprovar a través dels successius plans d’estudis. El resum d’aquest canvi passa per l’accés dels estudis d’Infermeria a la universitat, l’autonomia, la tecnologia i la recerca. Actualment, les infermeres desenvolupen un rol propi tant en els hospitals com a l’Atenció Primària. Poden seguir el camí acadèmic sense haver de cursar altres estudis i això fa possible un major desenvolupament de la infermeria com a àmbit de coneixement. La infermera actual és la professional capaç d’ajudar a la persona, la família i la comunitat per tal que aquestes assumeixin la seva responsabilitat en la salut, tot fomentant l’autocura. 

Què ha suposat per a tu jubilar-te en plena pandèmia?

La pandèmia em va agafar en plena prejubilació. D’entrada em va suposar un gran esforç tecnològic i mental. Em considero una persona més capacitada per la presencialitat que per la virtualitat. M’agrada observar les cares dels estudiants quan els explico alguna cosa, o dels companys quan debatem algun tema. Els més moderns em diran que això es pot observar igualment a través de la pantalla, però jo no n’estic tan segura. Superat el primer ensurt, vaig intentar fer un “intensiu informàtic” que em permetés seguir amb els objectius marcats des de les assignatures. Si d’alguna cosa és capaç una dona i infermera, és d’adaptar-se a situacions diverses i canviants i això és el que crec que vaig aconseguir. Per tant, aquest aprenentatge assolit és l’aspecte positiu que en puc treure d’aquesta pandèmia.

Per altra banda, hi ha una cosa que em dol molt i que és no poder-me acomiadar adequadament de totes les persones de la universitat amb les que he fet amistat al llarg d’aquests anys. Aprofito per fer-ho a través d’aquesta entrevista. Amb alguna d’aquestes persones ens hem intercanviat missatges però n’hi ha moltes que no ha estat així i vull que sàpiguen que de totes m'emporto molts bons records i espero poder-nos veure algun dia sense l'ombra de la covid que tant ens ha trasbalsat a tots plegats. 

Què és el que més trobaràs a faltar de la UVic?

Trobaré a faltar el contacte amb els estudiants. Els joves et transmeten optimisme i alegria. També trobaré a faltar i molt tots els companys que al llarg del temps es converteixen en amics. Poder compartir dubtes, pensaments i qualsevol cosa del dia a dia, serà el que més trobaré a faltar de la nova etapa. 

A què penses dedicar el temps a partir d’ara?

Doncs tal com ja vaig dir en l’acte de jubilació que va tenir lloc a la meva facultat fa uns dies, penso continuar aprenent. Seguir l’evolució de la infermeria davant els nous reptes sorgits. També, dedicar més temps a aquelles activitats que a vegades has de deixar una mica de banda per falta de temps, és a dir, estar amb la família i amics, passejar sense presses tot gaudint del paisatge, escoltar música i llegir. I per últim, practicar més temps una afició que sempre he tingut i que em distreu i relaxa molt, que és pintar. Pintar em fa sentir bé en tots els aspectes, quan pinto desconnecto de tensions. Tenir més temps per totes aquestes activitats, és un aspecte que considero molt positiu d’aquesta nova etapa.