Mercè Rocafiguera és llicenciada en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona, màster en Traducció Especialitzada per la UVic i postgrau en Protocol i Gestió d’Esdeveniments per la Universitat de Barcelona. Va començar a treballar a la UVic ara fa trenta anys, a les ordres de Ricard Torrents, i després de vint-i-un anys al Rectorat va passar a formar part de l'Àrea de Comunicació Corporativa i Relacions Institucionals, on des de llavors s’ocupa, entre moltes altres coses, del protocol dels actes acadèmics i institucionals.

Com recordes la preparació del primer doctorat honoris causa que es va celebrar a la UVic-UCC?

Va ser molt estressant, sobretot perquè pensava que la manera com organitzaríem aquesta cerimònia marcaria un precedent. Van ser mesos molt frenètics i hi havia un debat intens sobre com havia de ser aquesta cerimònia. Ens havíem d’assemblar més a la Universitat de Salamanca? O més a l’Autònoma? Personalment em decantava per donar una imatge moderna de la institució, però també creia que s’havia de mantenir, ni que fos simbòlicament, el cerimonial antic que entronca amb la tradició medieval.

I com en vam treure l’entrellat?

Uns mesos abans encara hi havia certa indecisió sobre el tema, i jo estava tan nerviosa que vaig decidir fer una enquesta al personal doctor sobre les seves preferències. Recordo que els exposava els pros i contres de cada model i els demanava si eren partidaris de togar-se, si en cas de decidir que s’havien de togar assistirien a la cerimònia i si, en cas de no togar-se, voldrien entrar en comitiva a la cerimònia. El resultat va ser molt clar, ja que un 80% dels doctors i doctores van manifestar que preferien no togar-se i entrar en comitiva. Potser això explica que a cada cerimònia i hagi tants doctors i doctores disposats a participar a l’acte.

Què simbolitza la cerimònia d’investidura d’un nou doctor o doctora honoris causa?

Investir una persona com a doctor honoris causa, significa que la comunitat universitària l’admet dins el claustre de la Universitat pels seus mèrits professionals, personals, acadèmics o socials. Per això, quan comença l’acte, el rector convoca el claustre i demana a la secretària general que llegeixi l’acord de nomenament. En aquest moment el nou doctor s’espera a fora de la sala. Tot seguit, el rector demana a la persona que actua de padrí, que normalment és el degà o degana de la Facultat que proposa la candidatura, que acompanyi el doctorand/a a la sala. Aleshores tenen lloc els parlaments del padrí o padrina, que amb les seves paraules avala el candidat a doctor/a, mentre que un membre del professorat expert en l’àmbit de l’homenatjat pronuncia la laudatio, per posar en valor tots els mèrits pels quals aquella persona es considera mereixedora d’aquest reconeixement.  

Un cop s’han fet públics tots els mèrits, es procedeix a la investidura, i el rector lliura un diploma al nou doctor o doctora, li imposa la medalla i li fa una abraçada que segella la unió. Seguidament, el nou doctor/a pronuncia un parlament d’acceptació.

Què té d’especial la cerimònia de DHC de la UVic-UCC?

A mi m’agrada perquè té els ingredients de solemnitat i de respecte propis d’un gran esdeveniment –no hem de perdre de vista que és un dels actes acadèmics més importants del calendari de la Universitat–, sense defugir la simplicitat i la naturalitat. A més, introdueix aspectes d’homenatge, que fan que la persona que el rep ho visqui d’una manera entranyable i sincera. També m’agrada molt la idea de la caplletra que, a banda de ser una picada d’ullet a la tradició medieval, dona una distinció única a l’acte.

Per altra banda, trobo especialment encertada tota la simbologia al voltant de la medalla de doctor honoris causa, obra de l’escultor Emili Armengol, que és una A sense travesser, que té un sol al capdamunt i que simbolitza els coneixements que creixen i conflueixen cap al vèrtex del saber i que, des d’allà, com els raigs d’un sol ixent, il·luminen les intel·ligències humanes. En aquest sol s’inspira també la medalla que llueixen els doctors i doctores quan entren en comitiva a la sala.

Quins doctorats honoris causa recordes més?

El de l’Emili Teixidor el recordo amb molta estima, per ser el primer i perquè va generar molta il·lusió col·lectiva. També recordo els tres darrers, la Teresa Codina, en Ramon Besa i en Lluís Bassat, perquè tots tres es van implicar d’una manera molt personal en l’organització de la cerimònia, i això em va permetre conèixer-los de prop. Poder treballar intensament amb ells ha estat una experiència molt estimulant.

Aquest darrer, però, el de Lluís Bassat, el recordaré especialment, perquè han calgut moltes hores de preparació i ha suposat un gran repte organitzatiu, ja que se celebrava per primer cop fora de la Universitat, al teatre l’Atlàntida, i pel gran nombre de personalitats que hi van acudir.

Quan comencen els preparatius?

Un cop el Consell de Govern i el Patronat de la FUB acorden concedir el Doctorat Honoris Causa, els preparatius comencen uns tres mesos abans de l’acte d’investidura, quan es fa l’encàrrec dels parlaments, la medalla i la caplletra. A mesura que es va acostant la data tot es va precipitant i el temps s’escurça vertiginosament: s’ha de preparar la llista de convidats, enviar invitacions, preparar la logística dels doctors i medalles, trobar músics i triar repertori, fer el sitting, el càtering, vetllar que els llibrets de la cerimònia estiguin a punt, preparar el pla de comunicació...

Val a dir que a mi em toca coordinar-ho tot plegat, però en un acte com aquest hi ha moltes persones que hi col·laboren i que fan que la cosa surti bé, començant per la Facultat que proposa, la coordinadora de Polítiques Institucionals, l’Àrea de Comunicació Corporativa i Relacions Institucionals, Eumo-dc, UMedia, Àrea TIC, UHub, Serveis Lingüístics, Àrea d’Infraestructures i Serveis Centrals i acabant per aquelles persones que s’ofereixen gentilment a donar-me un cop de mà el dia de la cerimònia.