En Miquel Tuneu i Vila va començar a treballar a Eumo l’any 1983, quan l'editorial tot just començava a despuntar en el món editorial en català. Tota la seva carrera professional ha estat vinculada als llibres, al text, a la llengua. Després d’Eumo Editorial, de la qual va ser director de 1992 a 1998, va ser el responsable del Servei de Publicacions Institucionals, que posteriorment (2013) es va integrar a l’equip de l’Àrea de Comunicació Corporativa i Relacions Institucionals. El juliol passat es va jubilar, però tenim la sort de continuar gaudint del seu humor a través dels "homenets", que apareixen puntualment amb cada nou Apunt i que de moment no es jubilen.

 Què és el millor d’estar jubilat?

La disposició del teu temps. De fet, és un luxe que els que hem de treballar per viure no tenim habitualment i per al qual ens hem d'entrenar. Estàs tan avesat a tenir la major part de les hores del dia ocupades per la feina, que quan pots disposar de totes elles et trobes ric d'hores d'un dia per l'altre, i ho has d'assimilar (tanta riquesa aclapara). Jo encara estic en aquesta fase.

Com va ser que vinguessis a treballar a la UVic? Què és el que més recordes d’aquella època?

Vaig començar a Eumo captat per en Ton Granero –amb qui, entre altra gent com en Víctor Sunyol, que també ha col·laborat molts anys amb Eumo Editorial, editàvem la revista literària Clot–, per la meva experiència en publicacions i correcció quan l'editorial va incorporar el primer equip de fotocomposició. De l'època recordo la Jordina Bartomeus –aleshores estudiant de magisteri– que picava els llibres amb una màquina d'escriure elèctrica IBM de bola i que, quan havia d'escriure una paraula en cursiva, havia de canviar de bola. La fotocomposició va ser una revolució, aleshores, i el resultat, més professional.

Això em recorda l'interès de Ricard Torrents d'aglutinar totes les forces vives de la cultura d'Osona entorn de l'Escola de Mestres, primer, i dels Estudis Universitaris de Vic, després, per tal de generar sinergies i donar visibilitat i coherència a la diversitat d'iniciatives culturals de tota mena que eren vives i representatives en els anys setanta, vuitanta i noranta. Certament, Vic comptava amb notables iniciatives culturals, per a algunes de les quals l'editorial va ser una oportunitat de presentar-se al món. 

Si t’haguessis de quedar amb tres records del teu pas per la UVic, quins escolliries?

Recordo la setmana que havia de començar a treballar a Eumo, en què, havent passat l'entrevista d'en Jaume Puntí –el gerent– i en Ricard Torrents –el director–, vaig tenir una pneumònia. Per un moment vaig témer de perdre una feina que em feia molta il·lusió i per a la qual em sentia preparat.

Un altre record inesborrable és l'acte de reconeixement unànime de la UVic pel Parlament de Catalunya el maig de 1997 i la celebració posterior amb un dinar als patis de Miramarges. Un xàfec fortíssim ho va fer tot molt més interessant i anecdòtic.

El tercer record és de la meva època de director d'Eumo, ja que vaig agafar l'editorial en hores baixes i vam haver de fer sacrificis importants en molts àmbits, però ens en vam sortir i avui Eumo és una marca prestigiosa en el món de les publicacions en català i posa la UVic-UCC al nivell de les grans universitats que compten amb segells editorials de prestigi.

T’ha tocat rumiar i escriure molt sobre el relat institucional de la UVic. Com has assumit aquesta responsabilitat? 

Després de la sortida del rector Ricard Torrents, que era qui va posar totes les bases del relat institucional de la UVic, els rectors que el van seguir (tret de l'Assumpta Fargas i en Joan Masnou) venien d'altres universitats i requerien algú que conegués la història i les idees "constitucionals" de la institució per tal de donar continuïtat a les línies mestres del relat que ens definia, que vol dir mantenir actualitzat un discurs coherent sobre la nostra funció, la nostra personalitat i la nostra visió del món. Així doncs, jo m'ocupava del "relat"; la Mercè Rocafiguera, del protocol, és a dir, de la posada en escena; Eumogràfic, de la imatge institucional, i Màrqueting, de la imatge comercial. 

Esperem tenir "homenets" per a molts anys. D’on va sortir la idea de fer-los i d’on treus les idees?

Els "homenets" són l'evolució natural d'algunes frases humorístiques o reflexives que emergien en textos que escrivia ja fa molts anys i que condensaven idees més extenses. A poc a poc i per divertiment vaig anar dibuixant alguns personatges que van acabar resumits en els "homenets", unes figures masculines i femenines (i un ànec xerrameca) que passegen tot el dia enmig del no-res deixant anar sentències i bertranades amb més o menys gràcia. De fet, és una mica el procés que van seguir els copistes medievals, que feien il·lustracions als marges de les pàgines que transcrivien i que van donar peu (i nom, ja que les envoltaven de parres) a les vinyetes. Els seus personatges s'explicaven amb unes cintes que els sortien de la boca, el que ara són les bafarades.

Què fas per mantenir-te actiu ara que tens més temps?

La veritat és que les meves aficions (llegir, escriure, dibuixar, el cinema, vagarejar...) em permeten mantenir-me mentalment actiu i satisfet. Pel que fa a l'activitat laboral, social, física i política estic en procés d'anàlisi, estudi i avaluació de les possibilitats que se m'ofereixen i de les competències pròpies per desenvolupar-les amb aprofitament. En definitiva, em dedico a gestionar assossegadament les meves hores.