Doctora i llicenciada en Filosofia i Lletres per la UAB. Va començar a treballar a l’Escola Universitària d’Infermeria d’Osona el 1983 i des de llavors hi ha ocupat els càrrecs de cap de departament, coordinadora del grau en Infermeria i directora de l’Escola Universitària de Ciències de la Salut del 2003 al 2007. La seva especialització en l’àmbit de la recerca és la Salut Pública i l’Educació Sanitària. Es va jubilar el dia 10  de setembre de l’any passat.

Com has viscut el fet de jubilar-te?

Com una transició cap a la darrera etapa de la meva vida i com un deixar pas a les noves generacions, que empenyen fort. No obstant això, no he acabat la feina. Concretament, em queden quatre treballs per acabar: una recerca iniciada dins el GR SaMis, un article sobre la comunicació dels professionals d’infermeria a l’atenció primària de salut, una col·laboració sobre la història de la Facultat de Ciències de la Salut i el Benestar (FCSB) i una direcció de tesi doctoral. Ara les faig com un voluntariat (això no és nou a la meva biografia).

La nota més decebedora ha sigut que no em fessin emèrita. La coordinadora de Desenvolupament de Polítiques Corporatives de la UVic-UCC em va dir que no era possible obtenir la condició de professora emèrita fins que no hi hagués una vacant. A la nostra facultat només s’ha concedit a una sola persona en tota la història! Com pot ser que no s’hagi previst reconèixer els bons serveis en aquesta institució per a més persones? Parlo honoríficament, és clar, no de manera remunerada, com es fa en altres universitats.

En l’evolució de la docència en l’àmbit de la Infermeria en tots aquests anys en què has estat activa, què creus que hi hem guanyat i què hi hem perdut?

He estat docent transversal en molts graus i diplomatures. El primer, va ser Infermeria, cert; però, també ho he estat a Fisioteràpia, Nutrició Humana i Dietètica, Teràpia Ocupacional, Ciència i Tecnologia dels Aliments, Treball Social, Educació Infantil, Primària i Especial. Això m’ha permès aprendre moltíssim d’aquestes professions.

En concret, a Infermeria hem guanyat molt i perdut poc, des del punt de vista docent. La millora més important és haver aconseguit accedir al màxim nivell universitari. Poder arribar fins a l’obtenció del doctorat era impensable fins fa pocs anys. Les de la meva generació hem fet altres carreres de llicenciatura, per obtenir el 2n cicle i finalment el 3r cicle. Una gran pèrdua d’energia i d’oportunitats acadèmiques! I la manca de tradició investigadora majoritària en aquesta professió ha comportat desavantatges i retards considerables a l’hora d’accedir a places docents, a l’acreditació, a disposar d’un cos de coneixement amb suficient evidència científica, etc.

L’increment d’hores del pla d’estudis del grau i la incorporació de l’assignatura Treball de Fi de Grau també han estat millores molt importants, així com l’increment d’hores pràctiques en centres sanitaris i sociosanitaris, perquè és on s’aprèn la professió. És una llàstima que la precarització dels llocs de treball faci que els estudiants en pràctiques captin el malestar i els anticipi el que es trobaran en el futur. No obstant això, el seu component vocacional per tenir cura dels altres fa que, malgrat tot, continuïn endavant.  

De quines coses et sents més contenta del teu pas per la Direcció de l’Escola Universitària de Ciències de la Salut (EUCS)?

Després de passar pel Comitè d’Empresa com a vocal, vaig agafar la Direcció de l’EUCS el curs 2003-2004. Em va animar un grup de professores d’Infermeria i l’acceptació d’altres que també volien la Direcció, però que van estar disposats i disposades a fer un pas al costat a canvi de formar part de l’equip directiu. Això em va fer molt contenta, ja que l’equip quedava format per professorat de totes les titulacions (Infermeria, Fisioteràpia, Teràpia Ocupacional, i Nutrició Humana i Dietètica) i de diferents sensibilitats sobre el que havia de ser el nostre centre. Per descomptat, vaig agrair la confiança del rector David Serrat a l’hora de nomenar-me i, també, la de la rectora Assumpta Fargas.

El marc que em vaig trobar era el de la Convergència Europea, que provenia de la Declaració de Praga (2001), continuació de les de Bolonya i la Sorbona, on se subratllava la importància d’un desenvolupament harmònic de l’Espai Europeu d’Educació Superior abans del 2010.  Era el moment en què començaven a concretar-se les orientacions per a la programació d’assignatures adaptades al model de crèdit europeu.

Vaig decidir fer un sol mandat perquè no tenia vocació gestora. Però, va ser suficient per aprendre moltes coses relacionades amb l’acadèmia, la institució, el personal, l’alumnat i per aportar el meu petit gra de sorra. En general, em sento molt contenta d’aquella etapa. Dit això, si he de remarcar de què em sento més satisfeta és d’haver suportat la inestabilitat interna, sense acomiadar ningú. També, d’haver promocionat a una exalumna a un alt càrrec institucional i d’haver reemplaçat sense traumatismes alguna baixa laboral o alguna dimissió de càrrec o encàrrec, contractant nous efectius quan va caldre, tant de PDI com de PAS. Tot plegat, amb l’ajut dels membres del Consell de Direcció de l’EUCS i amb el vistiplau del Rectorat.  

Què és el que trobes a faltar més de la UVic?

Els i les estudiants, sense cap dubte. Relacionar-me acadèmicament amb el jovent ha set la millor experiència que he tingut. Òbviament, no exempta de dificultats. En general, m’he sentit respectada i han sigut un motor, un repte i un estímul per aprendre i per aconseguir que aprenguin. Els he estimat molt.

A més, he tingut el privilegi de compartir-hi moltes experiències relacionades amb la matèria acadèmica impartida. Des del problema dels abocadors a cel obert que hi havia  a la majoria de poblacions de la comarca d’Osona a finals del segle passat, fins a la contaminació olfactiva dels purins, passant pel cas d’Aznalcóllar (1998) quan tenia una estudiant de Fisioteràpia, el pare de la qual era investigador d’aquest desastre ecològic al CSIC; el brot de gastroenteritis causat pel virus de Norwalk a professors i estudiants d’Infermeria que van assistir a la festa del pas de l’equador (2002); el cas del Prestige (2002) quan tenia un estudiant de Fisioteràpia gallec, fill de pescadors; el de la legionel·losi a Vic (2006); el de l’Èbola a Espanya (2014), quan estudiants d’Infermeria que treballaven en hospitals de tercer nivell, com la Vall d’Hebron, van haver d’aprendre uns protocols preventius molt incòmodes i qüestionats; el del coronavirus, causant de la covid-19 (2019), que ens va acompanyar fins a la meva jubilació i que va generalitzar la semipresencialitat de la docència a tots els graus, etc.

També recordo el programa de pràctiques amb Nicaragua, dirigit a estudiants motivats per treballar en cooperació internacional, a qui vaig poder acompanyar en quatre ocasions; el premi Jaume Aiguader i Miró, aconseguit l’any 2002 per estudiants de 2n d’Infermeria; l’arribada d’estudiants d’origen immigrant procedents de països africans, asiàtics i llatinoamericans, i també l’arribada d’estudiants de França a Fisioteràpia, entre moltes altres coses.

Quina vinculació tens amb la UVic?

Amb algun estudiant actual encara estem en contacte per WhatsApp o correu electrònic i continuem compartint informació sobre temàtiques generades des de l’assignatura de Salut Pública. Hi ha molts exalumnes que han esdevingut docents a la UVic, col·legues o, fins i tot, superiors meus en alguns càrrecs i encàrrecs institucionals. Alguns els he trobat com a tutors de pràctiques als centres sanitaris i sociosanitaris, alguna m’ha atès com a infermera durant la vacunació de la covid-1, o alguns els trobo al meu centre de salut municipal o quan m’han fet alguna intervenció quirúrgica.

També m’honora ajudar, si puc, a exestudiants a l’hora de fer els seus treballs fi de màster (TFM) i tesis doctorals, o donar consells i ànims, si els necessiten, per als seus projectes professionals, com el d’una infermera exalumna que aspira a crear un centre sanitari a Bata (Guinea Equatorial).

Suposo que a la llarga els vincles s’aniran desfent i sols quedarà l’amistat, com a molt.

A què et dediques ara que tens més temps?

Sortosament, hi ha molta vida més enllà del món laboral. Al cap de poc de jubilar-me, ja vaig fer un primer viatge i tinc una llarga llista de llocs per visitar en el futur. A la tornada vaig començar a aprendre a tocar el piano. Durant aquests primers mesos he vist moltes pel·lícules i exposicions. També he anat a teatre, concerts i altres activitats lúdiques. Tot, sense deixar d’atendre i gaudir de la família i amics. A més d’assistir i participar en reunions diverses (incloses les de feina), llegeixo tant com puc, camino, endreço, cuino...

El temps em vola, com a bona jubilada!