Pilar Soler és ATS per l’Escola d’ATS d’Osona (1978), diplomada en Infermeria per la UNED (1986), llicenciada en Antropologia Social i Cultural per la UB (1994) i postgraduada en Relacions Humanes i Tècniques Grupals en Infermeria (UB). Va entrar a treballar a la UVic el setembre de 1989, i hi ha impartit docència bàsicament lligada a les matèries d’infermeria medicoquirúrgica, pràcticums i comunicació. Ha estat membre de la comissió permanent de la Universitat d’Estiu durant sis anys i coordinadora del màster universitari en Envelliment Actiu i Satisfactori de la UVic del 2011 al 2013. 

La seva trajectòria docent ha anat molt lligada al desenvolupament de la institució i agraeix a l’aleshores directora de l’Escola d’Infermeria, Anna Bonafont, la confiança rebuda i el fet d'haver-la ajudat a orientar la seva trajectòria cap a la comunicació i els aspectes psicosocials, d’acord amb el que manaven els nous plans d’estudi. Aquest any Pilar Soler s’ha jubilat i ens explica com ha viscut aquest fet, en uns moments tan convulsos per a la professió.

Tu que vares estudiar a Casa Convalescència, com eren els estudis d’aquella època? I com veus l’evolució dels estudis d’Infermeria fins al dia d’avui?
  
Jo sóc de la 2a promoció d'infermeria, en uns moments en què totes érem noies i se'ns coneixias com "les panteres roses", ja que aquest era el color de l'uniforme que havíem de portar. Els estudis es feien en horari de tarda/vespre, perquè molts dels professors que venien a fer-nos les classes eren metges i doctors que durant el dia treballaven en els centres hospitalaris o d'atenció primària de la comarca i així podien compaginar feina i docència. Les classes les fèiem en un dels espais de l'actual Casa de Convalescència i recordo que quan passava per davant d'aquest edifici, admirava les arcades que en aquell moment estaven molt deteriorades i pensava que tant de bo no s'acabessin de fer malbé. Ara les miro amb satisfacció, un cop restaurades.

En l'època que vaig començar, els estudis d'Infermeria s'anomenaven d'ATS. El mateix nom d'Ajudants Tècnics Sanitaris ja orienta sobre quines eren les directrius i els objectius de la nostra formació, basada en un model bàsicament tècnic i biomèdic, d'ajuda cap aquests professionals. D'altra banda, el model que teníem de les infermeres, quan les estudiants anàvem als centres hospitalaris a fer pràctiques, també anava en aquest sentit.

En la formació actual el canvi ha estat radical. En l'actualitat hi ha una bona preparació tant humana com científica, i un gran interès per capacitar els estudiants per a un raonament crític que ajudi a desenvolupar estratègies tant relacionades amb la promoció de la salut com amb la prevenció de la malaltia. De tots aquests elements llavors gairebé no se'n parlava.

La jubilació t’arriba en uns moments molt convulsos, sobretot pel que fa a les infermeres i als professionals de la salut. Com ho has viscut? Com veus el col·lectiu?

Al marge del neguit que de per si comporta la situació de pandèmia, no deixava de pensar en tots els professionals que en el moment més dur estaven treballant i atenent a tota la població afectada. Pensava com podia ajudar-los, si em podia oferir com a voluntària, tot i que ja feia 30 anys que no treballava d'una manera directa en l'entorn hospitalari. Tot i això, vaig oferir-me  manifestant el meu interès a diversos professionals de l'Hospital Universitari de Vic, perquè m'ho fessin saber si creien que podia col·laborar i ser útil en algun servei. Al final i en els moments més precaris de la situació, en què no hi havia els EPI suficients, vaig formar part d'un grup que es dedicava a fer i distribuir les bates per als centres d'atenció primària.

En aquest moments, malgrat no tenir-hi un contacte directe a causa precisament de la situació de pandèmia, crec que pel que he pogut observar, el col·lectiu està cansat, preocupat, i fins i tot en molts casos indignat pel comportament i la inconsciència d'algunes persones. La infermeria té un paper molt important en aquests moments i crec que la sanitat té un deute amb la professió. No solament d'agraïment i reconeixement, sinó també per com s'ha sabut adaptar a una nova forma de treball. 

Com creus que pot influir la pandèmia en la revalorització de la professió?

Si faig cas d'un últim estudi del Consell Internacional d'Infermeres (CIE), on alerta que la crisi sanitària de la covid-19 està provocant un trauma col·lectiu a totes les infermeres del món, podria dir que la influència d'aquesta pandèmia és devastadora. Aquest mateix organisme internacional ressalta que, si els governs no prenen mesures, hi ha el perill que la pandèmia perjudiqui la professió durant les properes generacions, tant a curt com a llarg termini.

D'altra banda, i malgrat tot això, crec que tota aquesta situació contribuirà a donar una major visibilitat a tots els professionals de la salut, sobretot a la infermeria, pel fet que han estat bàsicament les infermeres i els infermers els que han treballat i acompanyat tant les persones sanes en la prevenció de la malaltia, com les persones malaltes, intervenint en tot el seu procés, fins i tot en la fase final de vida. Tot i això, malgrat el que deia anteriorment, que es poden trobar cansats, preocupats i fins i tot indignats, vull pensar que la immensa majoria no ha perdut l'estima per la professió ni la sensibilitat davant d'una situació de malaltia. Emprenen la seva tasca diària amb una experiència dura al darrera, però amb empenta i ganes per tirar endavant com han fet sempre. Cal però tenir present que tan important com superar la pandèmia és cuidar la salut mental dels professionals.

 Amb tants anys viscuts a la UVic, en deus haver passat de verdes i de madures. Quins són els records que més han marcat la teva trajectòria professional? 

Recordo encara molt bé un del primers dies, en què es va fer una trobada informal del personal dels aleshores Estudis Universitaris de Vic. Aquesta trobada es va fer on llavors era el bar i que ara és l'actual plató de TV. Als que érem nous aquell any, ens cridaven un per un i ens feien donar un pas endavant perquè ens identifiquessin. Quan em va tocar a mi, vaig sentir el xiuxiueig d'alguns professors més veterans que, amb un to que em va semblar amable, comentaven: "Sí, aquesta noia la conec, és una infermera de la Clínica de Vic". Això entre, altres coses, va fer que de bon principi em sentís ben acollida. 

Un altre record també molt present va ser el dia en què la Generalitat de Catalunya va aprovar que els Estudis Universitaris passessin a ser Universitat de Vic. Érem en una reunió quan ens va arribar la notícia i tothom ho va celebrar molt. Semblava que estéssim de festa major.

Una anècdota divertida de la qual també guardo un bon record, va ser el dia que en fer 40 anys i després de celebrar-ho amb les companyes de despatx, alguna d'elles ho devia fer saber al grup d'estudiants a qui anava a donar classe, i quan ja ho tenia tot a punt per començar, es van posar a cantar el Happy birthday. Vaig quedar tan sorpresa que la primera reacció va ser amagar-me darrere la pantalla que tenia preparada per passar les diapositives. 

Què és el que més trobes a faltar?

Com la majoria de les persones que m'han precedit en la jubilació, el que trobo més a faltar és el contacte amb els companys de feina, sobretot els més propers, amb qui havíem quedat de trobar-nos sovint i que per la pandèmia no ho hem pogut fer. Això sí, estan en el grup de WhatsApp que més treballa.

Per descomptat,  trobo a faltar també tot el que comporta l'ambient universitari més enllà de les aules. A l'entorn de la Universitat es generen molts actes,  relacionats sovint amb el món de  les arts i la cultura, sovint oberts al públic en general, que un cop superada aquesta època pandèmica no em vull deixar perdre.

Com t’agradaria que fos la infermera del futur?

Partint de la base que ja hi ha un bon camí fet, crec que també hi ha molts aspectes a millorar. Al nostre país, per exemple, un dels que té les ràtios infermera-pacient més baixes d'Europa, es treballa en unes condicions sovint molt difícils, que van en perjudici dels professionals i, lògicament, també dels pacients. M'agradaria que almenys es distribuís el nombre d'infermeres segons les necessitats dels usuaris, impedint així que molts professionals hagin de buscar feina a altres països. 

D'altra banda, voldria que les noves tecnologies servissin també per millorar la qualitat assistencial i que, com a contrapartida, afavorissin un major espai de contacte directe amb l'usuari, que pogués donar lloc a una bona relació terapèutica i d'ajuda, que és la peça clau de l'atenció d'infermeria.

Si bé l'opinió sobre els professionals d'infermeria és bona, els seus valors estan poc difosos i m'agradaria que se sabessin divulgar i aprofitar les oportunitats que es puguin produir, tant a nivell Institucional com en diferents contextos, per transmetre un missatge clar sobre els serveis que el professional d'infermeria pot oferir a la comunitat.