Ronald Puppo és doctor en Filosofia per la Universitat Autònoma de Barcelona i professor de Traducció a la UVic-UCC. L’any 2007 va traduir la primera antologia de poesia de Verdaguer a l’anglès Selected Poems of Jacint Verdaguer: a Bilingual Edition i el 2015 publicava Mount Canigó. A tale of Catalonia, la traducció íntegra a l’anglès del poema de Verdaguer i pel qual va rebre el Premi de la Crítica Serra d’Or. Ara acaba de publicar One Day of Life is Life, una antologia de poemes de Joan Maragall, a l’editorial Fum d’Estampa.

Haver traduït primer Verdaguer i després Maragall, és fruit d’un procés o són fets aïllats?

 La meva intenció era treballar poetes catalans importants que no s’havien antologitzat encara en anglès. Tenia Maragall al cap, i després de fer-me assessorar per diverses persones expertes de la UVic, vaig entendre que Maragall era una opció molt sòlida. I com més vas entrant en l’obra de Maragall, més vas descobrint tota la força de la seva mirada penetrant en els dos sentits: cap endins —a l’ànima—, i cap enfora —a la societat.

One Day of Life is Life recull poemes de cinc llibres de Joan Maragall. Amb quin criteri els has escollit?

Sí, poemes dels cinc llibres publicats en vida de Maragall, però també prosa: i sobretot, els tres articles seus escrits com a resposta als fets de la Setmana Tràgica de 1909; a més de ser poeta trencador (però també fermament arrelat), Maragall apareix —i això ens ho recorda Ricard Torrents— juntament amb d’altres com ara Émile Zola, com a prototip de l’intellectuel engagé del segle XX. Pel que fa a la poesia, la meva tria busca (re)dinamitzar i palesar el geni de Maragall davant dels grans temes de la investigació poètica maragalliana, com ara la vida, la natura, l’imaginari col·lectiu, la fe i la paraula… i cal dir-ho, una fe i una paraula sempre vives. Un cas particular és el gran poema “Les muntanyes”, en què no havia pensat al principi, però que el net del poeta, Pere Maragall, em va convèncer que també hi havia de ser.

Per què aquest títol?

Aquest vers del commovedor poema “Cant de novembre” encapsula el vitalisme de Maragall en tota la seva fecunditat, un impuls alhora orgànic i espiritual, i que em fa pensar en el poema de W.B. Yeats, “Un aviador irlandès preveu la seva mort” (en traducció catalana de Josep M. Jaumà). Si haguéssim de resumir Maragall en una sola frase, penso que seria aquesta; una mica com aquella que tan bé resumeix o caracteritza Verdaguer: “Lo cor de l’home és una mar, / tot l’univers no l’ompliria.”

És diferent traduir Verdaguer que traduir Maragall? Amb quin esperit has afrontat un i altre repte?

Maragall pren el relleu de Verdaguer, cosa que es fa visible molt clarament en “Oda nova a Barcelona”, i si bé Maragall trenca amb la forma del seu predecessor, comparteix amb Verdaguer semblants, o gairebé semblants, inquietuds de fons. Allà on hi havia la Catedral com a puntal simbòlic de la societat, ara hi ha la Sagrada Família: encara en fase de construcció… com la societat mateixa. Ara bé, les formes rebuscades de la poesia renaixentista donen pas a formes que s’acosten més al llenguatge parlat: un cel “ceruli” de Verdaguer es converteix en Maragall en un cel “blau”, on recuperem tota la força del que representa el color dit blau, i que, precisament, exemplifica el gir maragallià cap a la paraula viva.

Com t’agradaria que la gent de parla anglesa acollís One Day of Life is Life?

Hem pensat en un públic lector ampli. Les notes són abundants perquè Maragall es pugui llegir i estudiar en un context universitari o d’investigació; però les notes es col·loquen abans i després dels poemes perquè no interfereixin en la lectura que hi farà el public més general. En fi, comptem que el llibre ajudi a donar a conèixer Joan Maragall com a clàssic europeu modern.

Aquestes traduccions formen part d’un propòsit de facilitar un corpus dels clàssics moderns catalans als lectors anglesos?

Aquests últims anys s’han introduït moltíssims títols catalans als catàlegs d’editorials britàniques i nord-americanes, gràcies en gran part als ajuts i iniciatives de l’Institut Ramon Llull, però gràcies també als esforços de nombroses editorials competents i valentes que s’han atrevit a obrir un camí, cada vegada més fressat, cap al pluralisme literari, com és el cas de l’ambiciós projecte de Fum d’Estampa Press, amb seu a Londres i Barcelona. En aquest sentit, fa tot just una setmana que dues editorials nord-americanes van ser guardonades amb el Premi Internacional Òmnium «J. B. Cendrós». Baldament el mercat és de difícil penetrar per literatures globalment poc visibles, però també veiem com va creixent el nombre d’editorials, especialistes en traducció, i institucions col·laboradores que fan pinya per afrontar el repte.