Avui entrevistem l’Antoni Tort i Bardolet, catedràtic d’universitat, doctor en Pedagogia i membre del Grup de Recerca Educativa de la UVic (GREUV). Durant els darrers 10 anys ha estat el director de l’Escola de Doctorat, després d’haver estat el director de l’Escola de Mestres Jaume Balmes i el degà de l’actual Facultat d’Educació, Traducció, Esports i Psicologia. L’Antoni Tort va començar a la UVic ara fa molts anys, com a professor d’una incipient Escola de Mestres i des de llavors ha dedicat la seva carrera a la docència, a la recerca i a la gestió. Després de deixar la direcció de l’Escola de Doctorat fa uns dies, enfila els darrers mesos com a professor per encarar la jubilació, que s’esdevindrà el pròxim estiu.

Què és el que trobaràs a faltar més de la UVic?

Aquesta és una pregunta que hauria de respondre d’ací a un temps, quan ja hagi deixat definitivament i de manera formal l’activitat acadèmica. Segurament, moltes coses... la universitat encara és un lloc on créixer professionalment, on obrir noves perspectives, on confrontar-te amb heterodòxies i divergències, gràcies a moments estimulants en una aula, en un seminari, en una conversa informal, en una reunió internacional... Però ara mateix les hipotètiques imatges que em venen al cap tenen a veure amb els afectes, amb les relacions, amb les complicitats que has establert amb les persones, en una institució no sempre fàcil, a la qual hem dedicat bona part dels nostres millors esforços.

Durant la teva carrera professional has fet docència, recerca i molta gestió. Quines han estat les teves majors satisfaccions en cada àmbit?

Cada àmbit té les seves característiques i condicionants. Durant molts anys, la docència va ser el centre de tots els meus interessos universitaris. Era l’aventura i, per què no dir-ho, l’alegria, de compartir experiències i activitats amb grups de joves estudiants. Amb el pas del temps, les vivències com a professor s’asserenen i centres molt l’acció a perfeccionar estratègies i recursos docents. En els darrers anys, he impartit poca docència en els graus, que s’ha focalitzat en màsters i doctorats. Les satisfaccions aquí tenen més a veure amb contribuir al fet que algunes de les persones que acompanyes assoleixin alts nivells d’excel·lència acadèmica. Pel que fa a la gestió, el verb que sempre he volgut conjugar és el de construir. És la dèria de crear cultura institucional, de construir dinàmiques de creixement individual i col·lectiu. I sempre sense ferir més del compte, ni humiliar ningú. Com ha escrit el professor Avishai Margalit, a vegades és difícil arribar a una societat o una comunitat totalment justa, però sí que podem aspirar a una societat o una comunitat decent. Les satisfaccions de la recerca tenen a veure amb el fet de sentir que formes part d’una comunitat de gent que investiga a tot el món, d’una internacional investigadora. Les satisfaccions també tenen a veure amb la constatació que amb algunes recerques hem influït en canvis socials i polítics. Finalment, les satisfaccions de la recerca rauen en el fet que investigues com una forma de ser en el món, és a dir, amb la necessitat i la voluntat de comprendre’l.

Quina creus que ha estat l’aportació més important a l’Escola de Doctorat?

L’aportació que puc descriure aquí només pot entendre’s en clau d’aportació col·lectiva. Òbviament, si ets al davant d’una entitat o un equip, has d’assumir-ne la responsabilitat dels errors i també dels encerts. En qualsevol cas, es tractava d’articular un nou centre al si de la Universitat i donar relleu al doctorat com a culminació de l’edifici universitari. Es tractava també de facilitar l’accés al doctorat a professionals de fora de l’acadèmia i de posicionar la UVic-UCC en un lloc en igualtat de condicions en relació amb la resta d’universitats del nostre entorn. Hem procurat que el conjunt de la Universitat percebi els doctorats i la seva Escola com un organisme propi, transversal i transcendental per al present i el futur de la institució. El creixement de la recerca, paral·lela a la trajectòria de l’Escola de Doctorat, ha facilitat aquests processos, com no podia ser d’una altra manera.

Quin consell donaries a qui et succeeixi?

Per a qui em succeeixi, crec que el més rellevant no són els consells que jo pugui donar; no acostumo a fer-ho, de manera explícita, si més no. L’important és el fet de deixar una base sòlida per continuar creixent, un marc conceptual i procedimental per compartir i el fet també de comptar amb un conjunt de persones (l’equip tècnic de l’oficina de doctorat, els coordinadors i coordinadores de programes de doctorat, directors i directores referents...) compromeses a fer dels estudis de doctorat una peça clau de la nostra universitat. Els lideratges són multifactorials i poden ser de diversa índole, però és fonamental compaginar la resolució dels temes immediats amb una mirada llarga i global sobre cap a on va l’àmbit (en aquest cas, el doctorat) i el context (en aquest cas, les universitats d’arreu) en el que tu pots i vols incidir. Crec també que la confiança en les persones és tant o més important que la confiança en els procediments.

Tu que hi has estat des del principi, com valores la trajectòria de la UVic-UCC?

Des d’una perspectiva global, la singularitat de la UVic-UCC en el conjunt d’universitats catalanes i de l’estat espanyol és un fet al qual convé donar molt de valor. Els qui hem viscut i participat en aquest procés, crec que podem tenir el punt just de satisfacció per haver contribuït a aixecar una institució rellevant. Si analitzéssim més a fons la trajectòria, podríem, probablement, identificar períodes diversos: d’avenços i tensions, de creixement i d’estancament. La nostra singularitat, precisament, obliga a fer un esforç complementari per enfortir els aspectes positius i minimitzar els negatius de la nostra arquitectura institucional: entre el públic i el privat, la qüestió del finançament, la cohesió de les diferents entitats que conformen la UVic-UCC, el reforçament de l’autonomia acadèmica per damunt d’interessos espuris o ingerències conjunturals, les condicions i les pressions de la vida universitària, cada vegada més tensada, que perjudiquen el debat intel·lectual que li és propi, etc.

A què tens previst dedicar el temps a partir de la jubilació?

La veritat és que no he fet plans, perquè el dia a dia és sempre molt intens i no vull deixar d’assaborir els darrers mesos a la Universitat. També espero participar, si escau, com a professor emèrit, en alguna activitat acadèmica, amb tranquil·litat, lleugeresa, sense artificis. En qualsevol cas, continuaré estudiant, llegint i escrivint, aprenent i viatjant. Espero que el cultiu amateur de les arts i una mica d’activitat física tinguin més espai en el meu nou temps. Aquests darrers anys, a moltes persones que s’han jubilat, els he fet arribar un text de Roland Barthes que acaba amb una mena de fórmula per a aquesta nova etapa: “gens de poder, una mica de saber, una mica de saviesa i el màxim sabor possible”. Intentaré seguir-ho jo, ara.