Claude Carcenac és doctora en Ciències Històriques per la Universitat d'Estrasburg l'any 1981 i va entrar a la UVic l'any 2000, primer fent col·laboracions amb l'Escola d'Idiomes i després com a professora de la Facultat d'Educació, Traducció i Ciències Humanes. Ha estat comissionada per fomentar les relacions de la UVic amb el món francòfon i ha format part del grup de recerca Estudis de Gènere, Traducció, Literatura, Història i Comunicació (GETLIHC). És autora dels llibres Coneguem l'Islam (2018); El cristianisme, una mirada serena (2010); i L’islam, un veí per conèixer (2008), tots tres publicats a Eumo Editorial. També és autora de Jesús, 3.000 años antes de Cristo. Un faraón llamado Jesús, publicat a Plaza y Janés i del qual se n'han fet vuit edicions, la darrera el 2013, i ha estat traduït al polonès i al català. Claude Carcenac comença una nova etapa vital, després de jubilar-se de la UVic.

De França a Vic, explica’ns una mica com va ser que vinguessis a la UVic?

En 1981 em vaig doctorar a la Universitat de Estrasburg, estava casada amb un català i acabàvem de tenir una filla. Calia prendre una decisió sobre el nostre futur. Vam venir a Catalunya provisionalment i per un seguit d’esdeveniments el provisional es va convertir en definitiu. Ara bé, només parlava una mica de castellà i vaig haver d’aprendre el català. El principi va ser difícil i professionalment complicat per la deficiència dels meus coneixements de llengua catalana i castellana. Una acadèmia de Vic em va obrir les portes per ensenyar el francès. Va ser una experiència grata i enriquidora a nivell personal treballar en un entorn pluricultural i multilingüe.També el tracte amb alumnes que eren joves adults em va ajudar a endinsar-me en la cultura del país. Ara bé, enyorava el mon universitari, no vaig poder entrar a la Facultat de Traducció i Interpretació (FACTI) en el moment de la seva creació, però més tard aprofitant una substitució vaig entrar a fer unes hores a l’Escola d’Idiomes de la UVic en una època en la qual els docents estrangers no eren sempre ben valorats. En certa manera vaig entrar a la UVic per la porta petita i de mica a mica se’m van assignar més hores fins al moment que vaig entrar a la Facultat de Ciències Humanes, Traducció i Documentació (FCHTD), que era el nom nou de la FACTI.

Què trobes a faltar més de la docència?

Des de fa uns anys el grau en Traducció, Interpretació i Llengües Aplicades (TILA) es fa en línia en el marc d’una col·laboració amb la UOC. Haig de confessar que si l’experiència va ser interessant des de molts punts de vista, sempre vaig trobar a faltar el contacte directe amb els estudiants. La interacció, les preguntes formulades per ells, era una cosa fonamental per a mi. Cada hora de classe representava un repte, on es tractava de descobrir les mancances dels estudiants, interessar-los per l’assignatura, ajudar-los si calia i, en fi, era una font de satisfacció veure'ls créixer i canviar al llarg dels 4 anys de la carrera.

Durant molts anys has estat la responsable de les relacions amb el món francòfon i de promoure els estudis de la UVic a França... Què és el que més t’ha agradat d'aquesta feina? Com és la comunitat d’estudiants francesos de la UVic? Què hem de fer des d’aquí perquè se sentin més integrats?

Primer vaig coordinar les relacions internacionals de la FCHTD quan les relacions internacionals es limitaven a acollir uns quants estudiants estrangers i enviar uns pocs estudiants a fora, això fins al moment que la FCHTD va passar a ser part integrant de l’actual FETCH. Aleshores érem dos coordinadors i es va fer evident que un de sol seria més eficient. En aquest moment en Joan Masnou, vicerector de Relacions Internacionals, va reestructurar l’organització de les relacions internacionals i em va demanar de responsabilitzar-me de la cooperació francòfona. En aquesta tasca entrava la captació i acollida dels estudiants francesos que començaven a venir a la UVic per cursar estudis de Fiioteràpia. Al mateix moment es buscaven partners en el mon francòfon, com el Marroc. Vaig disfrutar molt en aquesta feina. En Joan Masnou sempre em va deixar un ampli marge de maniobra: era una tasca molt transversal que em feia estar en contacte tant amb serveis de màrqueting, de formació continua, de relacions internacionals i altres serveis de la UVic com amb les facultats, cadascuna amb la seva idiosincràsia. La feina es feia de vegades feixuga per la lentitud dels tràmits en general o la incomprensió per part d’alguns organismes a l'hora d'engegar projectes nous que a mi em semblaven cabdals.

Pel que fa als estudiants francesos, és un col·lectiu una mica complicat. Mentre els seus pares ens contacten amb cert entusiasme i entenen perfectament els requisits idiomàtics que té la UVic, als estudiants els costa entendre que tenen l'oportunitat de fer uns estudis a l’estranger, de conèixer de prop una altra manera de viure i de ser. Ho senten com un exili i es refugien en la companyia dels seus conciutadans. La UVic, com a organisme, les facultats i els docents van fer i fan molts esforços per integrar-los. Probablement tenen tota una altra actitud els estudiants que venen en el marc d’un study abroad o d’un conveni de formació continua.

Com a especialista en història de les religions, fa uns anys que vas publicar L’Islam, un veí per conèixer, i posteriorment una revisió del llibre titulada Coneguem l’Islam, tots dos a Eumo Editorial. Ara que t’has jubilat, et proposes continuar publicant en aquesta línia?

La meva especialització versa sobre les influències de l’antic Egipte en el cristianisme, d’aquí la publicació de Jesús, 3.000 años antes de Cristo, una mena de resum de la meva tesi. És una obra reeditada 8 vegades i traduïda al català i al polonès. En el seu moment el subjecte era molt innovador i ara guarda encara una actualitat total. Actualment treballo sobre les associacions religioses de l’antic Egipte, que funcionaven com una mena de caixes de solidaritat, i les comparo amb les associacions gregues i l’estructura de les primeres comunitats cristianes.

L'interès per l’Islam va venir amb l’arribada de musulmans a les nostres comarques. Vaig voler entendre ben bé l’univers mental musulmà, i per això em vaig amarar de lectures de pagines web islàmiques al mateix moment que estudiava l’Islam. El llibre va ser escrit per ajudar a crear passarel·les entre els nouvinguts i la població autòctona. Les dues comunitats no poden viure sense conèixer-se, sense un mínim d’empatia, per aquesta raó vaig escriure després El cristianisme, una mirada serena (Eumo Editorial) el 2010, destinat tant a cristians sociològics com a musulmans, però el llibre no va tenir l’èxit desitjat. Parlar de l’islam avui dia és delicat. Els temes no falten, com el dels manlleus que va fer l’islam al cristianisme o al judaisme, ja que les tres religions estan emparentades. En fi, queda també al calaix un projecte de publicació sobre figures singulars de dones que van prendre les armes.

Quins són els records més vius que t’emportes del teu pas per la UVic?

La UVic em va obrir els ulls sobre la complexitat de les relacions humanes. Hi vaig fer uns pocs però entranyables amics, vaig estar en contacte amb gent molt diversa i sovint benvolent que em va facilitar les tasques.