Dani Feixas és director de cine, documentals i realitzador de publicitat amb molts anys d’experiència en agències i marques de tota mena, i fundador d’Astronaut, una productora de contingut digital creatiu amb seu a Vic. També és graduat en Comunicació Audiovisual per la UVic, on ara és professor, i diplomat en Creació i Producció de Sèries de Ficció per al Centre Internacional de Cinematrografia EFTI, de Madrid.

És el director del curtmetratge Paris 70, candidat a les nominacions dels Premis Goya 2024 i el més premiat de l’any amb 58 premis en 7 mesos. La peça parla sobre l’Alzheimer i el treball invisible dels cuidadors, i és protagonitzada per Luisa Gavasa, Alain Hernández i Neus Asensi. Si encara no l’heu vist, la trobareu a Filmin fins al 25 de novembre.

Com vius el fet d’estar a la llista de candidats a nominats per als Goya?

Jo ho visc com una experiència molt gratificant que alhora comporta molta feina. Parlant amb alguns companys que fan curtmetratges, em diuen que intenti gaudir del procés, perquè si guanyes, s’acaba tot molt ràpidament. Per a qualsevol persona que fa un curtmetratge, crec que l’objectiu és poder arribar a ser candidat i això ja vol dir que el curt ha funcionat. A partir d’aquí, fins a on arribis, ja tot és un extra.

Explica’ns una mica d’on sorgeix la idea del curtmetratge Paris 70?

D’una banda, parteix de les ganes de fer un treball de ficció, perquè jo vaig començar la meva carrera per poder fer pel·lícules. Tot això és molt inspirador, però a la vegada és molt difícil d’arribar-hi. Per tant, després de vint anys fent videoclips, publicitat, televisió i documentals, em quedava aquesta espineta, de manera que vaig arribar al punt de pensar que era el moment de fer un curt i que volia fer-lo tan bé com sabés. Vaig buscar un bon guió, que em permetés explicar una història amb pocs recursos, pocs actors, que no requerís molts dies de rodatge, amb poques localitzacions... i vaig trobar el guió de Nach Solís que parlava de l’Alzheimer.

Per altra banda, la història m’era molt familiar perquè vaig viure un procés molt semblant a casa, amb una persona malalta i amb la meva mare que la va cuidar, i això va fer que la història me la pogués fer molt meva. I aquí va començar tot el procés. 

Quins són els esculls més grans que ha calgut superar en tot el procés?

Tot plegat va començar a finals de 2019 i no vam poder rodar fins al 2022. Calia buscar finançament. El Ministerio ens va denegar dues vegades la subvenció i finalment la Generalitat, després de dos intents, ens va concedir 12.000 euros. Juntament amb l’ajut de 4.000 euros de la Fundació Puig-Porret vam poder començar a tirar-lo endavant, a parlar amb els actors. El curt n’ha costat molts més, però ara, gràcies als 58 premis que hem tingut en aquests darrers 7 mesos, i amb les més de 70 seleccions per participar en festivals, estem recuperant la inversió.

Què té aquesta història que atrapi tant i s’hagi convertit en el curtmetratge més premiat de l’Estat espanyol d’aquest any?

És una història molt petita i molt familiar, que empatitza amb moltes persones i famílies que d’una manera o altra coneixen o han viscut un procés similar. A més, he volgut posar el focus no en la malaltia en si, sinó en els cuidadors i especialment els familiars de les persones que tenen la malaltia. Una de les coses més maques és que no pretén ser trist ni depressiu, sinó que vol portar llum a partir d’una situació molt quotidiana i domèstica, com és la d’un fill que cuida la seva mare, i que permet sortir de la casa a través dels records i dels viatges que ha fet durant la seva vida. En la història també juguem amb el concepte de "mentides blanques" o fins a quin punt val la pena dir tota la veritat si afegeixes més patiment a la persona.

Com ha estat treballar amb protagonistes de primer nivell com Luisa Gavasa, Alain Hernández o Neus Asensi?

La veritat és que no m’ha impressionat gaire perquè ja fa molts anys que faig publicitat i he treballat amb moltes celebrities. Per tant, aquest aspecte no em preocupava gaire. Quan vam plantejar el curtmetratge teníem diferents opcions, però aquests tres actors estaven entre els primers i vam tenir la sort que ens diguessin que sí de seguida. Llavors va començar el procés de buscar finançament i tot plegat es va allargar una mica. Recordo que la Luisa Gavasa, que té un Goya i una agenda molt atapeïda, em deia: “Dani, vull fer aquesta pel·li, no em canviïs!”. I li vaig prometre que adaptaríem els dies de rodatge perquè ella hi pogués ser. La veritat és que hi fa un gran paper, amb el repte afegit que ella és una saragossana que viu a Madrid i que no parla en català. Però va dir que cap problema, que ho faria en català, perquè quan tenia vint anys havia fet teatre a Barcelona i té un català magnífic.

Amb la teva experiència, com creus que pots ajudar els futurs productors i directors que sortiran del grau de Comunicació Audiovisual?

En aquests moments estic impartint una assignatura que comparteixo amb un altre professor. A les meves classes sempre els passo curtmetratges perquè crec que és la manera més sintètica i creativa d’explicar una cosa molt grossa en pocs minuts. I aquest és un exercici clau. És més difícil fer un bon curt que fer un bon llarg, perquè no et pots permetre tenir cap seqüència avorrida.

Per tant, als meus alumnes, els proposo de fer un curtmetratge a classe, en què no només aprenen a gravar un curtmetratge a partir d’exemples concrets, com pot ser Paris 70, sinó que intento transmetre’ls tota l’experiència que he acumulat com a productor, i que em permet d’explicar-los com s’ha de fer per començar un projecte si no tens diners, com convèncer al que t’ha d’ajudar, als actors que han d’actuar per a tu i als que t’han de deixar gravar en les localitzacions... Aquesta és una feina que també s’ha d’aprendre. I si volen entrar en el món audiovisual, com més aviat tinguin produccions pròpies com a carta de presentació, més aviat se’ls obriran portes.

Quins nous projectes tens entre mans?

En aquests moments estem fent un Sense Ficció per a TV3 que s’estrena el mes de febrer sobre música catalana, en el qual sortiran molts artistes. A banda d’això, estic escrivint el llargmetratge de Paris 70, ja que crec que en pot sortir una pel·lícula magnífica, que permetrà saber més coses d’aquest univers: d’on ve aquest fill que cuida la seva mare, qui és, per què han arribat fins aquí o quina història hi ha darrere aquesta mare? Crec que pot quedar molt bé i que pot funcionar molt als cines.