Com encares aquesta nova etapa vital que és la jubilació?

De fet ja porto set mesos jubilat perquè ho estic des de l’1 d’agost de 2020, encara que fins d’aquí pocs dies no faig els 65 anys. La veritat és que no sé massa com contestar la pregunta. Per una banda, ho encaro amb ganes i il·lusió per començar una nova etapa perquè va ser una decisió molt meditada. Fer de professor em continuava motivant perquè hi he dedicat tota la vida, he après molt i m’ha portat moltes satisfaccions; també m’omplia la relació amb companys i companyes de tots els centres i serveis, però el treball a la Universitat també comportava altres tasques que no m’omplien gens i no hi trobava sentit: aplicatius, formularis, increment de la burocràcia, etc. No cal entrar en més detalls.

D’altra banda, aquesta situació sociosanitària que vivim m’ha trastocat els pocs plans que tenia. Tenia previst anar a estudiar i consultar documents en alguns arxius i, de moment, allò que no està disponible digitalment haurà d’esperar. També trobo a faltar la relació més directa amb les persones de la UVic perquè vinc molt poc. Suposo que tot anirà canviant cap a millor. De totes maneres tinc més temps, ningú em marca cap horari i estic molt actiu.

Des de mestre a professor emèrit de la Facultat. Com valores aquesta trajectòria?

Quan he d’escriure i descriure en poques paraules la meva trajectòria sempre començo dient que soc mestre i pedagog. Quan vaig entrar a la meva primera escola el dia 1 de setembre de 1980 a Castellterçol, no em podia imaginar tot el que m’esperava els quaranta anys següents. En canvi, tot va començar allà, les ganes d’estudiar pedagogia per aprendre més, la inquietud per avançar, l’oportunitat d’entrar com a professor a la universitat (primer a Barcelona i, sobretot, a Vic). Si en aquell moment, m’haguessin deixat fer mitja jornada de mestre i mitja de professor universitari, potser tot hauria estat diferent, però l’Administració no m’ho va autoritzar. A les escoles on vaig fer de mestre hi vaig ser molt feliç. El que tinc molt clar és que haver estat a l’escola i a la universitat m’ha aportat molt i m’ha donat una perspectiva privilegiada que espero haver sabut aprofitar. I dels vint-i-sis anys a Vic només en puc fer un balanç positiu per les nombroses oportunitats i portes que s’han obert davant meu. A més, em sembla que no m’equivoco si dic que gairebé sempre he fet el que he volgut, en un sentit ampli, i això és molt valuós.

Què significa per a tu l’emeritatge?

Ser professor emèrit és, per a mi, un premi i un reconeixement. També és una nova oportunitat per continuar vinculat al departament de Pedagogia, a la FETCH i a la UVic-UCC perquè significa seguir a prop de moltes persones que m’estimo molt. Els qui em coneixen bé saben que durant aquests anys no m’he preocupat mai, sinó ben al contrari, per acreditar-me davant un sistema en el qual no crec o per accedir a una titularitat o a una dedicació de recerca. No penso que aquesta actitud hagi perjudicat el meu rendiment com a professor. Al contrari, penso que m’he dedicat amb rigor i honestedat a la docència i que he fet molta recerca i he publicat més del que mai hauria imaginat. La millor acreditació era rebre les valoracions dels estudiants al final de cada assignatura, per estar-ne satisfet o per adonar-me que havia de millorar. En canvi, aquests darrers anys tenia clar que quan em jubilés, em faria il·lusió ser professor emèrit. I el dia que pensi que ja no em queda res per aportar, com sempre he procurat fer, seré el primer de posar punt i final a aquesta etapa.

Si haguessis de triar tres experiències o moments importants dels anys que has viscut a la FETCH, quins serien?

Uf, això serà molt difícil de seleccionar, però ho intentaré, tenint en compte que ho faig des d’un punt de vista molt personal.

El primer moment són, sens dubte, els primers anys en els quals vaig tenir el privilegi de compartir reunions i converses amb els mestres “en majúscules” que vaig trobar a l’Escola de Mestres. Maria Antònia Canals, Segimon Serrallonga, Joaquim Maideu, Mercè Torrents o Josep Tió formen part d’una llarga llista necessàriament incompleta, perquè l’espai és limitat i, com més noms escrigui, més en trobaré a faltar. Sense equip de professorat no s’hauria pogut construir una escola universitària i, més tard, una facultat.

El segon moment coincideix amb els anys de reconeixement de la Universitat de Vic i la transformació de la facultat amb més titulacions i més estudiants i professorat de diverses disciplines i especialitats. Educació social, Ciències de l’Activitat Física i l’Esport, Psicologia i, més tard, la incorporació dels estudis de Traducció van engruixir en tots els sentits els estudis de Mestre. De cada àmbit en van sortir aportacions importants i, a més, es van conservar i reforçar elements molt nuclears de la cultura interna de la Facultat: el debat obert, l’esperit crític, la preocupació pel conjunt de la Universitat, l’exigència, la coordinació, l’obertura a l’exterior i l’equilibri entre la conservació i el canvi. No és un aspecte menor que en tots els canvis que s’han fet en la direcció o el deganat de la Facultat, el relleu hagi sigut, almenys fins ara, un professor o professora que ja treballava al centre.

El tercer moment és la meva decisió de deixar el càrrec de degà a mig mandat. Malgrat que em consta que van haver-hi algunes crítiques i incomprensions, en el seu moment ja vaig explicar-ne els motius. No tinc cap dubte que va ser una decisió encertada, sobretot per a la Facultat, perquè va obrir una nova etapa amb un nou degà i una nova generació al capdavant del centre amb capacitat per engegar projectes i amb sensibilitat per mantenir una trajectòria.

El rector t’ha proposat per tirar endavant un nou programa de beques socials. Com serà aquest programa? Quina serà la teva tasca?

Quan vaig comunicar al rector la intenció de jubilar-me vam mantenir una conversa franca i li vaig manifestar la inquietud pel cost de la matrícula i les dificultats que això suposa per a moltes famílies i estudiants. A l’inici de l’actual curs, el Dr. Baños em va exposar una idea per desenvolupar un programa de beques adreçat a estudiants amb poques o nul·les expectatives de fer estudis universitaris. També em va recordar l’anterior conversa i em va proposar l’encàrrec d’impulsar aquest programa. Entre tots dos vam anar donant forma a la idea inicial fins a un document de bases que el CGU va aprovar el mes de desembre passat i els diferents patronats han fet seu. És un programa nou que, amb el títol “Universitat a l’abast de tothom” (UAT), complementa els altres programes de beques que ja existeixen. En aquest cas, la novetat potser estarà en l’estreta relació que volem establir amb els centres de secundària perquè siguin ells qui proposin els possibles candidats entre els alumnes amb capacitats però sense expectatives. Justament el dia 14 d’abril tenim programada una reunió amb la direcció i responsables dels Serveis Territorials d’Educació de la Catalunya Central per explicar el programa i establir el marc i el funcionament de les relacions amb els centres. 

El programa depèn del Rectorat i la meva funció és de coordinació de les tasques que caldrà impulsar i realitzar, juntament amb una comissió formada per persones que treballen o estan vinculades a la Universitat. Caldrà una feina d’equip i de col·laboració amb els centres i serveis de la Universitat. El programa preveu una mentoria per fer el seguiment dels estudiants i ja hem tingut una reunió amb altres agents, com la Fundació Impulsa, per buscar possibles sinergies. Voldríem iniciar una primera fase pilot de cara al proper curs, però l’actual situació social, econòmica i sanitària no ens ho posarà fàcil.

Com t’agradaria que fos la UVic-UCC d’aquí a deu anys?

D’aquí a deu anys, però també l’any vinent. En primer lloc, m’agradaria que, més enllà de la complicitat i la tutela, la UVic-UCC comptés de manera explícita i clara amb el suport econòmic suficient del Govern de Catalunya que garantís, no solament la viabilitat i el creixement, sinó sobretot la igualtat dels estudiants en el preu de la matrícula en relació a les universitats públiques. Com que durant aquests anys he sentit molts discursos, a partir d’ara preferiria veure més fets reals. I, si això no és possible dins el model de gestió actual, doncs potser la UVic-UCC, amb l’impuls dels agents socials i econòmics del territori, hauria de fer un pas més: reclamar un estatut d’universitat pública. També és l’hora que els polítics, des del nivell local al comarcal i nacional, s’impliquin més en aquest repte. De passada, això hauria de comportar un aprofundiment de la democràcia interna i un augment de la participació de la comunitat universitària en els òrgans de govern i decisió de la Universitat. En aquest sentit, també m’agradaria veure que la mateixa comunitat és més valenta per reclamar aquests canvis amb esperit crític, debat obert, exigència i confiança. Aquesta seria una bona base per construir una política de gestió de personal.

També voldria que la UVic-UCC trobés un perfil i un model propis dins un sistema universitari cada vegada més burocratitzat, exageradament competitiu i que s’allunya de la funció formativa de la institució universitària i de la funció crítica envers allò que no funciona de la societat. 

Podria allargar-me molt o deixar-ho aquí, però no vull oblidar un aspecte de formació i promoció interna, tant en el professorat com en els professionals d’administració i serveis. M’agradaria que la UVic-UCC fos un model a imitar en les nombroses oportunitats que ofereix als propis joves estudiants de tercer cicle per incorporar-se a la mateixa universitat com a professorat o en la recerca; en les portes obertes als joves professors i professores formats a la mateixa universitat perquè puguin promocionar i obtenir estabilitat en el seu lloc de treball, i en l’acompanyament, oportunitats i formació als joves que s’incorporin a les àrees i serveis perquè puguin progressar en la seva carrera professional.