Montse Martín és professora de Sociologia de l’Esport a la UVic-UCC, i membre del Grup de Recerca en Esport i Activitat Física (GREAF). Investiga i participa en projectes europeus sobre violències sexuals en l’esport contra menors des de 2012, quan va formar part d’un grup d’experts internacional per confeccionar una de les primeres  Preparatory Action in the Field of Sport, relacionades amb les violències sexuals en l’esport, finançades per la Comissió Europea. El 2016 va participar en l’Study on gender-based violence in sport with regard to the country Spain, Yellow Window (Bèlgica), finançat també per la Comissió Europea. En els últims anys ha participat en dos projectes europeus relacionats amb les violències en l’esport contra menors: Voices for truth and dignity: Combatting sexualized violence in European sport through the voices of those affected (2016-2018) i Child abuse in sport: European Statistics – CASES (2019-2021). Avui l’entrevistem per saber el seu parer sobre el cas Rubiales i les conseqüències que pot tenir en el futur.

Com definiries la violència de gènere en l’àmbit de l’esport i en què es diferencia d’altres tipus de violència de gènere?

Són totes aquelles accions i comportaments que s’exerceixen contra les dones amb caire sexual i contra la seva voluntat per danyar la seva dignitat i que tenen lloc en entorns esportius, és a dir, dins del sistema esportiu. Aquest sistema com a tal inclou relacions esportives i alhora laborals. Així que en el cas de l’esport professional la violència de gènere s’analitza des de la perspectiva laboral. En l’esport no professional, aquesta violència també s’analitza des de la perspectiva de la forta jerarquia de poder, que nodreix el sistema esportiu, entre cossos tècnics i directius versus les dones esportistes. 

Com a especialista que has treballat en aquest àmbit, quina lectura fas del cas Rubiales?

El cas Rubiales és força interessant perquè hi trobem lectures des de molts angles. Des de pensar que se li n'ha anat la prepotència de les mans i es pensava que podria fer aquestes actuacions i sortir-ne immune, com segur ha fet anteriorment —perquè ell, com a home de futbol influent, està per sobre del bé i del mal—, fins a creure que anava begut o, fins i tot, drogat i no sabia el que feia. La meva lectura és que sabia molt bé el que feia i que no va ser una actuació anecdòtica, ans al contrari. L’anècdota va ser recollir-ho des de tants mitjans audiovisuals i que un petó als llavis (no consentit) fes la volta al món diverses vegades, amb l’interès que alguns mitjans internacionals li han prestat.

Què creus que n’hem d’esperar de tot plegat? Servirà per ajudar a prendre consciència que cal fomentar ambients més segurs per a les dones esportistes i el seu entorn?

Si m'haguéssiu fet aquesta entrevista una setmana abans hauria dit, des del meu pessimisme i humil coneixement sobre el masclisme a l’esport, que era poc el que es podia esperar, malgrat tot i el gran rebombori que se n’ha fet. Aquests homes tenen molt de poder, molta xarxa i una complicitat tribal que va més enllà del que coneixem i, és clar, el capital també juga molt a favor d’aquesta actuació quasi sectària (quan ens toquen a nosaltres, tots ens posem a la defensiva i, si hi ha diners en joc, encara més). 

Tot just aquest dilluns ens vam aixecar amb la notícia que Rubiales dimitia. La primera qüestió que em va venir al cap va ser: "Quina n'estarà tramant ara?". Si dimiteix és perquè forma part d’una estratègia molt ben calculada i que li surt millor dimitir que la inhabilitació per una llarga temporada. Si el que vol és continuar exercint poder i no renunciar als seus privilegis, ha d’estar estudiant quina és la millor estratègia per tornar-se a presentar com a president de la RFEF en algun moment, i no descarto que ho aconseguirà. Però són les seves mans dretes les que em preocupen més: fins que els seus homes forts jurídicament no saltin de la RFEF, no cantem victòria. 

Espero, i amb moltes ganes, el judici per la via ordinària. Crec que aquest judici, depenent de com vagi, serà el que farà prendre consciència de la necessitat d’espais segurs a l’esport per a les dones, però no perquè les esportistes ho mereixen sinó perquè dirigents de l’esport, a qui renunciar a privilegis i acceptar el canvi els costa molt i molt, hauran vist les orelles al llop i cada vegada se la jugaran menys i menys. Al contrari, si el judici acaba sent una lluita política contra la llei del "només sí és sí", els homes de poder que exerceixen violència de gènere de forma normalitzada i sistemàtica en sortiran empoderats i tornarem a la casella de sortida. 

També tinc moltes ganes de veure la investigació que fa la FIFA, en definitiva, per comprovar si als que els pertoca s’ho prenen seriosament o no deixa de ser una cortina de fum, tot i que el Sr. Rubiales hagi dimitit i passi pels jutjats.

Des del Grup de Recerca en Esport i Activitat Física, quins projectes esteu portant a terme en aquest àmbit?

Actualment, tenim un projecte per estudiar l’abandonament de l’esport competició per part de les adolescents. Les estadístiques ens diuen que les noies abandonen en major quantitat l’esport quan arriben als 12-14 anys que els nois i és un fet preocupant per tot el que comporta. En aquest projecte indaguem el perquè les noies perden l’interès en l’esport competició. Un altre projecte que començarem tot just ara a principis del 2024 és sobre la creació d’espais segurs i lliures de violència per als infants i el jovent que fa esport en diversos països europeus: Albània, Bulgària, Eslovènia i Portugal. La importància d’aquest projecte rau en el fet que els comitès olímpics d’aquests països s’impliquen en el desenvolupament de l’avaluació i d’eines digitals per fer un esport de formació més segur. Malauradament, al Comitè Olímpic espanyol, encara no se li ha despertat aquesta necessitat.