Ronald Puppo va estudiar a la Universitat de Califòrnia i a Grenoble, on es va graduar en Literatura Francesa, i es va instal·lar a Barcelona per estudiar Filosofia a la UAB, on es va doctorar. Es va incorporar a la UVic el 1994, just un any després que comencés la llicenciatura en Traducció i Interpretació. Ha combinat la docència i la recerca amb la tasca de traductor, i ha fet que molta gent de parla anglesa pogués conèixer la literatura catalana, gràcies a les traduccions que ha fet de Verdaguer i de Maragall. Ahir, envoltat de companys i companyes, va impartir la seva lliçó de jubilació (vegeu la notícia).

Com vas saber que et volies dedicar a la traducció i quan?

Als anys vuitanta, quan estudiava Filosofia a l’Autònoma, els professors Pere Lluís Font i Josep Ramoneda em van confiar l’encàrrec de traduir al català l’edició definitiva, en anglès, de La lògica de la investigació científica, de Karl Popper (col·lecció «Textos filosòfics», Editorial Laia, 1985), llibre que representa per a mi el primer repte important de traducció. Ara bé, em dedicava a la docència com a feina principal, però també m’agradava portar a terme projectes de traducció puntuals, com ara el llibre Independència i unió dels Estats Units d’Amèrica (Llibres de l’Índex, 1993), que és un recull d’escrits destacables del moment històric que va ser el naixement dels Estats Units. Aleshores, l’any 1994, els Estudis Universitaris de Vic em fitxen com a professor a la llicenciatura de Traducció i Interpretació i a partir d’aquí oriento els meus esforços cap a la recerca en el camp de la traducció, sobretot literària.

Com va ser que vas venir a parar a Catalunya des dels Estats Units i, més concretament, a la UVic?

Vaig conèixer Catalunya a través de França, on estudiava als anys setanta, a Grenoble, i un cop enllestida la carrera a la Universitat de Califòrnia, Santa Cruz, em vaig instal·lar ja definitivament a Catalunya, l’any 1979 (tenia 25 anys), amb la idea d’aprendre el català. Com sabia jo que hi havia aquesta llengua que no sortia als mapes? Amb un company de Grenoble, havíem decidit de «fer Espanya» durant les vacances de primavera, i és a Barcelona que ens varen acollir, per casualitat, una gent que eren activistes culturals de gran generositat i empenta, i que em varen obrir la porta gran a la llengua i cultura catalanes. Pel que fa a Vic, el vaig anar coneixent prou bé, ja que la meva parella és de la Plana, i en veure, a mitjan anys noranta, que hi engegaven la llicenciatura en Traducció, vaig presentar-m’hi amb l’esperança que el meu perfil encaixés amb el programa.

Com a pioner dels estudis de traducció a la Universitat, què recordes d’aquells inicis?

Fèiem pinya. La companyonia era exemplar i el lideratge, també. Encara no teníem correu electrònic i els treballs es lliuraven en paper. Però vàrem fer la transició digital tot ajudant-nos mútuament, i de fet, era una transició inacabable, ja que sempre sortien coses noves. I vam ser pioners també en l’ensenyament semipresencial i, després, online cent per cent. Segurament, una gran part del nostre èxit rau a comptar amb gent experta i innovadora en informàtica aplicada a la docència, com ara en Richard Samson.

Què és el que trobaràs més a faltar ara que no sovintejaràs tant la UVic?

Doncs, això mateix: l’escalf entre col·legues, tant als despatxos com a les cafeteries del barri. Trepitjar aules també és bonic i també fa de catalitzador: dirigir-se cap a l’aula amb els apunts sota el braç i sabent que allà t’espera la gent, a la classe. Aquesta sensació de vitalitat presencial és difícil de crear-la a les classes online. Dit això, però, vas trobant maneres d’impulsar la vitalitat humana també a les classes online.

Quins són els teus consells per al professorat que es queda?

Doncs, també això: trobar la manera de connectar amb la gent, i dissenyar i organitzar les classes de manera que faci il·lusió de participar-hi. Ara bé, això vol dir implicar-te cent per cent en la docència (i saben veure si t’hi impliques o no!). I és més: es tracta no sols d’implicar-te amb el cervell, sinó també amb el cor.

A què et dedicaràs ara que tindràs més temps lliure?

No deixen de dir-me que, amb la jubilació, estaré més ocupat que mai! En tot cas, un bon nombre de les hores que dedicava a la docència, ja les esmerço en el projecte que ara porto entre mans: la traducció poètica a l’anglès de L’Atlàntida. A part d’això, segurament faré més sortides cap al Pirineu, per conèixer presencialment molts dels llocs que, en el moment de traduir Canigó, només els vaig viure sobre el paper.