El dia 24 de juliol, el vicerector de Professorat de la UVic-UCC, Albert Juncà, va comparèixer en qualitat d’expert, en una sessió de la Comissió d’Investigació sobre la Pederàstia a l’Església al Parlament de Catalunya. Juncà hi va presentar l’estudi elaborat des de la UVic-UCC sobre “Violència sexual a l’esport. Guia per a persones adultes: (Re)conèixer, parlar i actuar”, del qual és autor, juntament amb Montserrat Martín, Ester Checa i Laia Anguita.

Tot i que l’àmbit de l’estudi que va presentar Juncà difereix del tema de la comissió, sí que s’hi poden trobar algunes correlacions, ja que la violència sexual en l’esport, com en qualsevol altre àmbit, implica un comportament cap a un individu o un grup d’individus de tipus sexualitzat (verbal, no verbal o físic) amb intenció o sense, legal o il·legal, basat en un abús de poder i confiança, i que és considerat per la víctima com a no desitjat o coercitiu.

En aquest sentit, Juncà va explicar que l’estudi parteix d’unes campanyes de conscienciació en l’àmbit europeu en què es deia que 1 de cada 5 esportistes havia patit algun tipus de violència sexual al llarg de la seva carrera professional. El que va fer el grup de recerca GREAF va ser un estudi entrevistant les estudiants de Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport, amb uns qüestionaris adaptats que s’havien fet en l'àmbit europeu. El resultat va ser que la meitat de les entrevistades havien patit alguna violència sexual, més o menys greu, però que entre un 1 i un 6 % havia patit assetjaments de gravetat. 

A patir d’aquí, el grup va participar en un estudi d’àmbit europeu anomenat VOICES, que convidava les víctimes a parlar del seu testimoni. Tal com va explicar Albert Juncà, una de les conclusions a què es va arribar és que l’assetjador acostuma a ser una persona coneguda de l’entorn de la víctima i de la seva família “cosa que fa que sigui molt difícil de detectar”. També, que la majoria d’assetjadors reprodueixen un mateix patró d’aproximació a la víctima molt gradual, de manera que la persona afectada en un principi ho percep com a "normal", a vegades fins i tot com un privilegi respecte dels altres companys i companyes, fins que s’adonen de la realitat; aleshores, per vergonya o per amenaça no el gosen denunciar.

En aquesta mateixa sessió, hi van participar les historiadores Helena Ràfols i Maria Verdú, del grup de recerca CIRCARE, especialitzat en institucions franquistes de protecció i tutela de menors, i Núria Iturbe, representant de l’associació PrevenSi.