Fragments de residus plàstics, fibres de roba i restes d’envasos es troben entre els plàstics i els microplàstics que han envaït llacs i embassaments a escala mundial. La contaminació causada per aquests residus afecta fins i tot els llocs més remots, on l’impacte humà és mínim. A més a més, per primera vegada sembla que, en alguns casos, les concentracions de plàstic que es troben en els ambients d’aigua dolça són més altes que les que es troben en les conegudes illes de plàstic a l’oceà (Garbage patches).

Els factors que provoquen aquesta contaminació han estat analitzats en el projecte GALACTIC (GlobAl LAke miCroplasTIC), dirigit per Veronica Nava, investigadora del Departament de Ciències Ambientals i de la Terra de la Universitat de Milà-Bicocca, sota la supervisió de la professora Barbara Leoni, coordinadora de l’Inland grup de recerca en Ecologia i Gestió de l’Aigua, que s’ocupa de llacs i rius al mateix departament. El projecte ha involucrat 79 investigadors i investigadores que pertanyen a la xarxa internacional Global Lake Ecological Observatory Network (GLEON), dedicada a la investigació científica a escala global sobre processos i fenòmens que succeeixen en ambients d’aigua dolça. Entre l'equip d'investigadores que ha participat en l’estudi hi ha Mireia Bartrons i Àngels Leiva, investigadores del grup de recerca d’Ecologia Aquàtica (GEA) de la UVic-UCC. Els resultats de la investigació s’han publicat a la revista científica Nature avui, dijous 13 de juliol, amb el títol “Residus plàstics en llacs i embassaments”. 

La recerca es va dur a terme a partir de mostres recollides que es van traslladar a la Universitat de Milà-Bicocca, on es van analitzar utilitzant instruments tecnològicament avançats facilitats per la xarxa d’espectroscòpia interdepartamental de la universitat. L’aparell més valuós d’aquesta instal·lació és la microespectroscòpia Raman (Horiba Jobin Yvon LabRAM HR Evolution Raman Spectrometer), que es troba al laboratori dirigit per la professora Maria Luce Frezzotti. Aquest instrument va permetre confirmar, amb extrema precisió, la composició polimèrica dels microplàstics, i va destacar especialment la presència de polièster, polipropilè i polietilè.

L’efecte dels plàstics també a l’aire

Gràcies a aquest grup de 79 científics va ser possible prendre mostres d’aigua superficial, usant xarxes de plàncton de 38 llacs ubicats a 23 països de 6 continents que representen diferents condicions ambientals. Entre els llacs on s’ha identificat la contaminació més gran per residus plàstics es troben algunes de les principals fonts d’aigua potable per a poblacions locals, com ara els llacs Maggiore (Itàlia), Lugano (Suïssa-Itàlia), Tahoe (EUA) i Neagh (Regne Unit), que també són fonamentals per a les seves respectives economies recreatives.

A més a més d’impactar negativament en l’ús de l’aigua potable, la contaminació per plàstics té efectes nocius sobre els organismes aquàtics i el funcionament de l’ecosistema. “El plàstic que s’acumula a la superfície dels sistemes aquàtics, explica Verónica Nava, pot promoure l’alliberament de metà i altres gasos d’efecte hivernacle”. Segons comenta aquesta investigadora, “els plàstics poden arribar més enllà de la hidrosfera i interactuar amb l’atmosfera, la biosfera i la litosfera, i afectar potencialment els cicles biogeoquímics. És a dir, la circulació entre els diferents compartiments de la terra dels elements químics que passen de la matèria viva a la matèria inorgànica a través de transformacions i reaccions químiques, mitjançant mecanismes que encara no s’han entès i que requereixen una avaluació holística de la contaminació plàstica en els sistemes lèntics (aigües estancades)”.

Atesa la concentració relativament alta de microplàstics en llacs i grans embassaments, aquests ambients poden considerar-se “vigilants de la contaminació”, ja que actuen com a col·lectors i integradors de diverses fonts de plàstics dels embassaments i l’atmosfera. “A més a més, aquests entorns poden retenir, modificar i transportar residus plàstics a través de les conques hidrogràfiques fins als oceans. Aquests resultats demostren l’escala global de la contaminació plàstica: cap llac, ni tan sols els més allunyats de l’activitat antropogènica, poden considerar-se veritablement purs”, exposa Nava. I conclou: “Això ens hauria d’impulsar a revisar les estratègies de reducció de la contaminació i els processos de gestió dels residus”.

Mireia Bartrons comenta que “la contaminació de plàstics s'ha convertit en una crisi sense precedents”. Segons explica la investigadora de la UVic-UCC, “les estimacions indiquen que cada any es produeixen milions de tones de plàstics, i gran part d'aquests acaben en els nostres llacs, embassaments, mars i oceans. Els plàstics són persistents i tarden segles o fins i tot mil·lennis a degradar-se completament”. Aquesta acumulació de residus plàstics està causant un impacte devastador als nostres ecosistemes aquàtics i als seus organismes, “amb conseqüències nefastes per a la salut de les espècies que en depenen, incloent-hi els éssers humans”.