La Facultat d’Empresa i Comunicació (FEC), juntament amb la Unitat d’Igualtat i el Centre d’Estudis Interdisciplinaris de Gènere (CEIG), van organitzar l'1 de març passat una conferència emmarcada en la celebració del Dia Internacional de les Dones de la UVic-UCC. La ponència, titulada “Biquinis, striptease, hostesses i talons d’agulla. #SeAcabó?”, va anar a càrrec de la periodista i crítica de televisió Mònica Planas, que al llarg de la sessió va detallar amb nombrosos exemples de cadenes nacionals, estatals i internacionals com es projecta el tractament actual de les dones a la televisió. 

La pressió estètica de la dona a la televisió

En la seva exposició, Planas va assenyalar que a la televisió la dona ha complert durant molts anys (i massa sovint continua complint només) un rol ‘decoratiu’, de manera que la pressió estètica s'incrementa sobre les dones que apareixen a la pantalla. Aquest element, va indicar, es fa palès des de les hostesses —avui ja escasses—, fins a les actuals presentadores de programes diversos de televisió. A més d’haver d’encaixar amb un físic normatiu, difícil de mantenir a mesura que les dones envelleixen, el seu vestuari sol incloure colors llampants, robes ajustades, models descoberts i… els incomodíssims talons d’agulla. Segons la periodista, això és especialment destacat en les dones que treballen a les seccions d’esports, molt més vinculats amb l’espectacle.

Així doncs, va continuar dient, “la televisió ens ha acostumat que les dones han de tenir aquest aspecte i això té conseqüències”, tot afegint que “per exemple, algunes dones professionals, perfectament preparades, senten que no poden formar part de determinats àmbits perquè el seu físic no s’ajusta a l’aspecte que han de tenir les dones, segons la televisió”.

Demostració de les capacitats 

A més del seu rol estètic, va assenyalar Planas, les dones també han de lluitar per demostrar la seva capacitat, que aparentment és incompatible amb la cura del seu aspecte. “Quan determinades dones accedeixen al poder, se’ls recorda el seu vell paper: el de ser boniques”, va afirmar. La periodista va il·lustrar aquesta afirmació amb diversos exemples: un d’ells, la desacreditació pública de la vicepresidenta espanyola Yolanda Díaz per part d’Alfonso Guerra; també va fer referència als estils sobris que prenen les presentadores d’informatius o algunes dones polítiques, com Angela Merkel o Ada Colau.

En aquesta mateixa línia, Mònica Planas va assenyalar un recurs periodístic en què es posen les dones grans com a termòmetre màxim de la ignorància quan els informadors demanen a les fonts expertes que expliquin les coses “perquè ho entengui la seva mare o la seva àvia” i mai s’utilitza el mateix terme en masculí “perquè ho entengui el meu pare o el meu avi”.

La violència contra les dones en els programes

La violència contra les dones, teatralitzada o convertida en espectacle, també va ser abordada durant la conferència de la periodista. Mònica Planas va exposar com s’ha construït un discurs fascinat per les qualitats dels psicòpates assassins de dones, en especial en programes de true crime, de manera que les víctimes acaben reduïdes a una fotografia, un retrat, una imatge i en alguns casos, “acaben semblant estúpides” per haver-se deixat enganyar per assassins tan seductors i intel·ligents. La crítica també va mostrar exemples de programes en què la violència masclista es converteix en espectacle i, fins i tot, s’obre una competició en la qual es convida l’audiència a prendre partit entre víctima i agressor.

La periodista va tancar la sessió recordant que cal continuar educant la mirada i reivindicant una paritat i igualtat reals en qualsevol àmbit professional, no només el televisiu. També, va remarcar la importància de practicar aquesta visió dia a dia i no només en dates assenyalades com el ja pròxim 8 de març o el 25 de novembre.