Cristina Mallol va ser la primera doctorada a la Universitat de Vic, el juliol de 2006, amb la tesi “Learning English through Translation: the Affectivity and Diversity Approach”.

Per què vas decidir fer el doctorat?

Sempre he sigut una persona bastant curiosa i inconformista i volia investigar més sobre un aspecte que m’encuriosia. Havia estudiat el grau de magisteri perquè tenia molt clar que volia ser professora de llengües estrangeres, però durant la carrera es feien contínues referències a no utilitzar la traducció a l’aula. Jo creia que en determinades situacions la traducció era molt útil i, fins i tot, m’atreviria a dir que necessària, per això vaig continuar amb els meus estudis fent el grau de Traducció i Interpretació. Una de les matèries que s’estudiaven aleshores allà era la Traducció Aplicada a la Pedagogia i tot i que ens varen donar moltes pautes i estratègies en aquest sentit, encara em va quedar el cuquet d’aprofundir més en aquest aspecte.

Per què vas optar per fer-lo a la UVic-UCC?

Perquè era on havia estudiat la carrera de traducció, l’ambient que s’hi respirava era de treball intens i innovació constant, era el primer any que es començaven els estudis de doctorat i s’hi varen abocar molts esforços, recordo conferències molt memorables amb investigadors de renom internacional com Sergio Viaggio, per exemple. El professorat de la UVic era molt proper, l’alumnat era el centre de l’aprenentatge, recordo amb molt d’afecte a la Lucrècia, en Ronald, la Pilar, en Marcos, la Teresa, en Richard...  per tant, era el lloc perfecte per a mi, tot i que vivia lluny i no hi havia tots els mitjans telemàtics que s’han anat desenvolupant últimament.

El títol de la teva tesi és “Learning English through Translation: the Affectivity and Diversity Approach”. Per què vas escollir aquest tema i quina era la principal aportació que feia?

Jo creia, i encara ho crec, que la traducció, utilitzada adequadament a l’aula, ajuda els estudiants a millorar la seva habilitat i competència lingüístiques, però volia tenir proves i evidències que aquesta hipòtesi era certa. Pel que fa a la segona part del títol, diré que alhora que estava fent els cursos de doctorat vaig començar a treballar com a professora de secundària i vaig poder observar dues coses molt oposades, però que anaven de bracet a l’hora d’aprendre idiomes: la diversitat social i cultural, que hi havia i que encara hi ha a les aules, i el fet que els alumnes, per ser efectius en els seus aprenentatges, han de tenir les necessitats bàsiques cobertes, i una d’aquestes necessitats, en la qual els professors podem incidir, és l’afecte o les emocions. La meva intenció no era crear un apropament metodològic nou, sinó integrar el millor de cada enfocament existent per arribar a la completa implicació del triangle de l’ensenyament format pel professorat, l'alumnat i les famílies.

Durant quant temps vas estar treballant en la tesi i com recordes aquells mesos en què la desenvolupaves?

Mentre feia els cursos de doctorat vaig començar a treballar primer de traductora per a l’editorial Proa, després d’intèrpret als jutjats de Girona i Figueres, i seguidament ja em vaig endinsar en el món de l’ensenyament a La Salle de Figueres. Aquells dos cursos de doctorat em varen obrir una nova perspectiva d’investigació, tant que quan vaig acabar vaig voler anar a fer recerca pel meu compte i veure altres maneres de treballar i investigar. Van ser dos anys amb una mica d'estrès, tot i que vaig gaudir molt innovant a l’aula i portant la meva recerca a la pràctica.

Vas defensar la tesi el 12 de juliol del 2006. Què recordes del dia que la vas presentar davant del tribunal?

Abans d’entrar a la sala d’actes que havien preparat per a aquella ocasió estava molt nerviosa, tant que em pensava que no podria defensar el que havia estat preparant durant aquells anys anteriors. M’acompanyava gran part de la meva família, entre ells els meus pares, el meu marit, la meva filla, l’Abril, que en aquells moments tenia dos anyets, també recordo el suport dels meus companys del centre docent on estava treballant, en David, la Cristina, i alguns dels professors més propers de la UVic. Va ser començar a parlar –evidentment defensava la tesi en anglès– i els nervis van desaparèixer per complet. Vaig estar fruint al llarg de tota l’exposició i el recordo com un dels moments més macos que he viscut. Finalment, quan els membres del tribunal van tornar de deliberar amb l’acord unànime que la nota havia de ser un Cum Laude, la veritat és que vaig sentir un profund agraïment i vaig veure recompensat tot l’esforç dedicat. Llavors la meva filla de dos anyets em va portar un ram de flors en nom de tota la meva família. Va ser un moment molt emotiu.

En aquell moment, sabies que era la primera tesi que es presentava a la UVic? Per ser la primera, es va fer algun tipus d’acte “especial”?

Vaig saber que era la primera tesi en el moment que es va iniciar l’acte. Recordo la presència de persones que en aquell moment no coneixia i algun mitjà de comunicació, però no que es fes cap mena d’acte especial.

Què creus que ha canviat amb la creació de l’Escola de Doctorat? Què va suposar per a tu fer la tesi en un moment en què encara no existia aquesta escola?

No puc comparar la meva experiència amb com deu ser en l’actualitat, però recordo que em vaig recolzar molt en la meva tutora i en els serveis administratius de la facultat (secretaria acadèmica) per a tots els tràmits i gestions que es varen haver d’anar fent al llarg del procés. Voldria animar els i les estudiants que tinguin ganes d’investigar sobre algun punt o aspecte concret relacionat amb el seu grau a fer-ho. Una vegada has començat a investigar, és un punt de no retorn, el teu cos ho necessita, t’ho demana, és el que et motiva dia a dia; sempre et vas fent preguntes per anar millorant i creixent com a professional, i penso que és essencial per aportar el teu granet de sorra a la societat en què vius.