L’exporter i entrenador professional de futbol Juan Carlos Unzué va presentar aquest dimecres 23 de febrer a l’Aula Magna de la UVic-UCC el seu llibre Una vida plena. Ho va fer acompanyat dels tres periodistes que han escrit el llibre, Ramon Besa, Luis Martín i Marcos López; el rector de la UVic-UCC, Josep Eladi Baños, i el professor de CAFE a la UVic, Jordi Molas, que va fer de moderador. L’acte, organitzat per la UVic, la Fundació Esportiva Vic i El 9 Nou, es va poder seguir des de l’Aula Magna, plena de gom a gom, i també en streaming.

Un enemic per a l’ELA

Una vida plena és una biografia de Juan Carlos Unzué sobre la seva carrera esportiva i, sobretot, sobre la seva lluita contra l’esclerosi lateral amiotròfica (ELA). En ser diagnosticat ara fa poc més de dos anys, no va abaixar els braços i va posar-se l’objectiu de donar a conèixer l’ELA, encara incurable, i contribuir a la seva investigació. “Qualsevol ésser humà ha de tenir un propòsit, sentir-se útil”, afirmava, “el meu, des de fa dos anys, és visibilitzar l’ELA i obtenir recursos per combatre-la”. En aquest sentit, en el transcurs de l’acte, Ramon Besa va afirmar que “davant malalties com aquesta cal un lideratge i Unzué, que ha aconseguit l’èxit en la seva vida professional, ara també l’assoleix desafiant l’ELA, fins a dir que l’ha derrotada a la seva manera”. Besa va destacar la seva generositat altruista i el fet que “no viu la malaltia com una rendició, sinó amb alegria i desafiament, com si fos un repte”.

Per la seva banda, el periodista Marcos López va parlar d’Unzué com d’una persona “inspiradora”, afirmant que “aquest llibre ens ha canviat a tots la vida i la manera de veure-la, i ens hem sentit part d’Unzué fent-lo”. En aquest sentit, Luis Martín destacava que el llibre reflecteix Juan Carlos Unzué i les circumstàncies que l’envolten “perquè només així podíem explicar-lo”. El resultat és un “regal de vida”, va afirmar.

En el transcurs d’un diàleg distès entre els membres de la taula, Juan Carlos Unzué va recordar el moment en què va ser diagnosticat d’ELA. “En comptes de demanar-me ‘per què a mi?’, vaig decidir acceptar-ho”. Per Unzué hi ha una gran diferència entre acceptar i resignar-se: “si et resignes et desfàs ràpidament, però si acceptes, tens la possibilitat de jugar totes les teves cartes de la millor manera possible”. També va posar de manifest la importància del seu cercle de familiars i amics, “la gent que ha estat sempre al meu costat i que em donen força per continuar endavant”. Va parlar de la importància de la confiança en els metges “que te la transmeten a través del coneixement, però també, i això és cabdal, des de l’empatia”, i va criticar la falta de recursos per a cuidadors afirmant que “no ens podem permetre com a societat que la persona dependent pensi que és millor deixar-se anar que continuar essent un pes per a la família. Tenim dret a morir dignament, però també a viure una vida digna”. Per això, va fer una crida a legislar i a abocar recursos a l’estudi de les malalties neurodegeneratives.

Finalment, el rector de la UVic-UCC va destacar la importància d’incorporar activitats com la taula rodona i lectures com el llibre sobre Unzué en la formació d’estudiants de Medicina i d’altres estudis relacionats amb la salut, “ja que els permeten entendre, fins i tot abans d’haver estat en contacte amb cap malalt, què suposa per a un pacient rebre un diagnòstic i com cal comunicar-se amb ell.” I va afegir que “és important crear espais de reflexió perquè els futurs metges es graduïn tenint incorporada aquesta perspectiva i no necessitin cinc anys d’exercici professional per adquirir-la, perquè amb aquest temps hauran tractat molts pacients que no hauran rebut el tracte que tocava”.